Recuperar la il·lusió

Em serveix l'exemple de l'arribada d'Obama ja fa un any al poder per poder explicar allò que vull. Molt de cops se'ns diu que és bo que arribi un polític concret o que els polítics facin uns canvis determinats perquè el poble recuperi la il·lusió. i jo pregunto la il·lusió en què? La il·lusió per a què? Per a què tot continuï igual? Us sembla bo que el poble d'Estats Units recuperi la il·lusió en un sistema brutalment desigual, en un país on existeixen unes diferències abismals entre diferents classes socials, on el dret és dret per a uns i absència de dret per a molts? On la gent viu per treballar en comptes de treballar per viure i on molts no poden comprar-se unes pastilles sabent que sense aquestes moriran sense cap més remei, o no tindran mai un psicòleg o un psiquiatre quan el necessiten inexorablement, etcètera

Així és la nostra democràcia, volen que recuperem la il·lusió. I ara potser ens portaran un profeta català que ens portarà a la terra promesa i, pum!, tots els nostres problemes s'esfumaran. Si som un país independent no tindrem aquests problemes, perquè els polítics catalans són d'una raça superior, perquè els catalans som una raça d'una altra dimensió presumiblement. Jo sóc independentista, sabeu? però no nacionalista, perquè el nacionalisme té una sèrie de pressupostos que jo no els comparteixo. Tot allò que no fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. I Obama li va dir al seu poble "haurem de treballar dur per aixecar el país", i resulta que els nord-americans ja estan tips de treballar dur; és l'única cosa que fan en tot el dia. No ens vengueu més la pel·lícula que, aquesta és un remake d'una altra que ja feien en blanc i negre.

Això és, els polítics socialdemòcrates i socioliberals (en teoria) i liberals/neoliberals en la pràctica ens fan viure en una il·lusió. Aixó és precisament així, ens fan viure en la il·lusió de la democràcia per tal que no veiem la realitat, perquè si la veiéssim sortiríem al carrer a fer rebentar tot aquest sistema. Per aquest motiu, em pregunto a vegades si no és millor un polític dèspota que un d'aquests que va de bon rotllo però que ens la fot doblegada. No vull recuperar la il·lusió amb aquests polítics ni amb profetes negres ni blancs, ni amb polítics neoliberals independentistes amb cara de pomes agres i deliris de grandesa.

La il·lusió és quelcom no real, jo prefereixo la realitat a la il·lusió, prefereixo coses tangibles a coses possibles. Però allò possible me'l vull elaborar jo mateix, colze a colze amb els meus iguals, sense apòstols que provoquen fanatismes infantils i ridículs, sense apòstols que tenen la jugada molt ben calculada pel seu propi benefici o per alimentar els seus propis problemes psicològics que arrosseguen des de la infància, per a alimentar la seva necessitat d'alçar-se com a líders d'una presumpta revolució que ens portarà a un suposat paradís, o com a líders que ens conduiran a la terra promesa o que tan sols ens pintaran la casa