20 d’abril 2008

De veritat que no ho entenc



(Ir a la versión en castellano)


Encara intento comprendre quan, com i per què he arribat aquí
a aquest somni tan estrany on no trobo els límits,
els confins del meu propi pensament... del meu jo.
Em sento absorbit cap a la meva pròpia inintel·ligibilitat com a persona,
com a ens socialment individual que em formalitza,
que m'hi situa en el laberint de les ombres externes
i de les meves pròpies entitats
etèriament energètiques i vitals
no sé si ara introspectives o universalment siderals,
perquè desconec del tot si sóc aquí o més lluny,
formant part d'una abstracció unívoca o d'un complex
(que ve a ser el mateix)
que em transporta extraorgànicament a una unitat
atemporal,
clara i distinta, on la meva pròpia consciència de ser pot ser
no res més que la incomprensibilitat d'entendre l'ens universal,
el tot, allò platònicament
ideogràfic o la matèria,
l'abstracció física de la metafísica de l'ésser.
No sé si visc en un
solipsisme o en un soliloqui,
o és que m'estic tornant boig, o potser visc en un altre
locus,
ja que, a saber, pot haver-hi un
locus de control intern
o bé un
locus de control extern o la combinació d'ambdós,
aquesta és una afirmació plausiblement vertadera,
i ara no sé si m'estan
externant o internant;
gens més lluny de la meva comprensió
car perceptiblement no puc afirmar res concret.
Allò sensitiu ens pot portar a engany,
tal així ho estic comprenent tot de tal manera
i tot just valorar que sóc una consciència conscient de ser.
Però és impulsivament necessari saber que hi ha alguna
inequivocabilitat,
i quelcom que
tangiblement pot ésser aprehensible.
Però estic aquí mirant la lluna i observant més enllà
de la barana que confina la meva propietat immobiliària
i no veig res més que les llums del meu poble
i el contorn de la serralada que m'allunya del mar
i que em situa en un entorn desterrat de les aigües
primigèniques
o primeres, maternalment
uterines i originàries.
I ara no veig ni tan sols les ombres dels habitants,
no sé ni tan sols si hi existeixen, fins i tot el meu gos no lladra
i de casa meva i de la vall només hi sorgeix el silenci,
un silenci aclaparador i pesat, una mica buit també,
així és el silenci... buit i llunyà.
No hi puc veure si Victor Pàmies treballa refranys a la seva computadora.
Tot això se'm fa massa estrany i,
per tal motiu, m'encenc una cigarreta i m'
encancero una mica més.
Tant s'hi fa, segur que demà o passat o la setmana vinent serà un altre dia.

Jordi Gomara. Vallromanes, 10 d'abril de 2008. Temps de neus

Fotografia: Art i soledat. Jordi Gomara. Vallromanes, 19 de gener de 2007

5 comentaris:

  1. Jordi, segur que demà, o passat, o l'altre, vindrà un altre dia. I un altre i un altre.

    I el Víctor seguirà treballant amb els seus refranys o lluint la nova formació terminològica.

    Però la nit està feta per a dormir, company!

    ResponElimina
  2. He, he, de segur. Bé, això que la nit està feta per dormir pregunta-li a aquells que fan guàrdia als hospitals, etc.; a veure que et diran; i als que, de tant en tant, tenim un cert insomni que ens desvetlla.

    Salutacions i gràcies pel teu comentari

    Jordi

    ResponElimina
  3. Ah, Víctor, sort amb el nou projecte. Amb el teu "enèsim" projecte dut a terme amb èxit.

    Salutacions company!

    ResponElimina
  4. Intentant analitzar el meu locus de control he ensopegat amb l'Escala d'Esferes de Control. Sembla que el locus es por subdivir en varies subcategories: igual en alguna d'elles trobes el teu locus...

    ResponElimina
  5. Sr. anònim (que s'amaga covardament i ridícula sota l'anonimat), estic satisfet, si més no, que el meu post li hagi servit per aprendre una mica més, si és que ha tingut la mínima capacitat per aprendre i aprehendre alguna cosa més de tot plegat i créixer mínimament com a persona, malgrat que amagant-se en l'anonimat, crec que no ha après ni ha crescut massa.

    Salutacions

    ResponElimina