17 de desembre 2006

Anarquia i nacionalisme (II)

Anarquisme i alliberament nacional
26 jun 2004 12:58:35
Modificat: 01:13:18

foto025.jpg
(Fotografia: Milicians anarquistes catalans amb una senyera estelada)

L'anarquisme sorgeix com a ideologia política a finals del segle XVIII i es vertebra solidament a mitjans del segle XIX. En aquest mateix moment Europa viu la consolidació dels Estats Liberals, que busquen consolidar-se mitjançant la promoció interessada del sentiment patriòtic entre el poble; d'altre banda des de Belgrad a Sant Sebastià diversos pobles marginats pels nous estats adquireixen conciència nacional i comencen a vertebrar-se moviments d'emancipació nacional. Anarquisme, nacionalisme i independentisme són paral·lels en el temps i l'espai.

Davant el nacionalisme molts anarquistes adopten una postura bel·ligerant, doncs consideren aquest una ideologia pro-estatista i encaminada a fomentar l'odi i la divisió entre humans. Davant els moviments d'emancipació nacional l'actitud es més complexa, doncs l'anarquisme no creu que aquesta s'assoleixi amb la formació de nous estats però alhora creu també que tots els pobles han d'esser lliures, però no tan sols lliures dels estats que els oprimeixen sinó lliures també de les classes dirigents que volen imposar la seua autoritat per mitjà de la formació d'un nou estat independent. Tanmateix no han sigut inhabituals les colaboracions estretes entre anarquistes i independentises d'esquerres, i fins i tot les adhesions temporals de certs anarquistes(1) al nacionalisme d'estat.

Les nacions, les nacionalitats i el seu paper social, han sigut, són i seràn un tema de debat constant al sí del moviment llibertari.
_____
Notes:

(1)Bakunin en determinat moment va arribar a demanar al govern tsarista la conquesta i posterior inclusió a Rússia de tots els pobles eslaus.
____

La rivalitat i els odis nacionals estan entre els millors mitjans que disposen els patrons per a perpetuar l'esclavitud dels treballadors, i nosaltres devem oposar-nos a ells amb totes les nostres forces. Així, el dret de les petites nacionalitats a preservar, per exemple, el seu idioma i costums- la qual cosa no és més que una simple qüestió de llibertat- no tindrà una autèntica solució fins que, una vegada abolits els Estats, cada grup humà, cada individu, tingui el dret a associar-se o separar-se de qualsevol altre grup. Errico Malatesta anarquista italià,"Carta a Kropotkin"

Nosotros, lo digo aquí, en Madrid y, si conviene, lo diría en Barcelona, somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para conseguir la libertad de Catalunya, sino para poder defender mejor sus intereses de clase,porque siempre están dispuestos a desentenderse de las reivindicaciones del proletariado catalán. Y os puedo asegurar que estos reaccionarios, que se llaman tan catalanistas -nacionalistas?- como el primero, tienen miedo del restablecimiento nacional de Catalunya si ésta no les ha de quedar sometida, y como saben que Catalunya no es un pueblo servil, ni tan sólo no intentan separar la política catalana de la española. En cambio a nosotros, los trabajadores, como que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, antes al contrario, todavía ganaríamos, la independencia catalana no nos da miedo (...) Os aseguro, amigos madrileños, que una Catalunya libre del Estado español sería una Catalunya amiga de todos los pueblos de la península ibérica, y sospecho que aquello que ahora pretenden presentarse como los dirigentes del catalanismo temen un acuerdo fraternal y duradero con las otras nacionalidades peninsulares. Por lo tanto es falsa la catalanidad de los dirigentes de la Lliga Regionalista . Y es que esta gente antepone los intereses de clase, es decir, los intereses del capitalismo a cualquier otro interés o ideología Fragment d'un discurs de l'anarquista català Salvador Seguí "El noi del sucre" del 1919.

Lo que sí combatem és l'estat que ells (en referència als nacionalistes catalans) preconitzen, absolutament igual als estats o formes de govern ja d'antic establertes en el món i amb les que el poble sofreix les mateixes tiranies, resultant fictícia la pretesa evolució Mas-Gomeri, anarquista català

Article extret de www.freewebs.com/laketania

Mira també:
http://www.freewebs.com/laketania
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/82133/index.php


This work licensed under a
Creative Commons license

Extret de: Indymedia Barcelona...

8 comentaris:

  1. Aviam , amb els teus blogs no em queda clar si l'anarquisme i el nacionalisme van lligat, sk primer dius k si despres k no,
    no em keda gens clar.
    Podries aclarirmu siusplau..

    salut.

    ResponElimina
  2. La veritat és que a mi m'agrada donar versions diferents de les coses perquè la gent i jo mateix puguem reflexionar-hi. Però, ara mateix em sento, més que nacionalista, independentista (penso que aquest post va una mica en aquesta línia). Perquè crec que els pobles han de ser lliures, autodeterminats, autogestionats, en el sentit de l'anarquisme assembleari, no en el sentit de la democràcia de partits.

    O sigui que el poble "tome las riendas", partint des dels ajuntaments com ara però, en comptes de polítics de partit, amb gent elegida en llistes obertes i que representi a l'assemblea del poble. Tampoc tan diferent de como és ara però amb gent que li puguis exigir explicacions i que donin la cara i les seves accions estiguin "controlades" pel poble que els ha votat, i així fins al parlament. Per això crec en la política de proximitat i d'identitat de grup. Penso que hi han grups, com Catalunya en el que els que seus individus se senten indentificats i que els estats d'avui dia Espanya, França, etc. són macroestats que cal dividir ( per allò de la política de proximitat i els sentiments identitaris de grup) i desprès estar tots units en solidaritat i ajuda mútua i el que calgui en una altra macroestructura general que, avui per avui pot ser Europa, i algun dia pot ser tot el planeta.

    Nacionalista si vols en aquest sentit, però no en el sentit de nació-estat, nacionalista en quant independentista però no vull un estat propi perquè estic en contra de tots els estats en quant allò que signifiquen que és el poder de l'estat per sobre del ciutadà, i no el del ciutadà per sobre de l'estat.

    La paraula sobiranisme, ja m'està bé, també, sobiranisme propi per a Catalunya, però m'agradaria, i lluito per això, que la sobirania partís del poble de Catalunya, que no tant del govern de Catalunya.

    No sé si m'entens, sino ja m'ho diràs. Ara mateix, encara estic una mica adormit per cert.

    Salut!

    ResponElimina
  3. Jo sempre m'he sentit lligat als PPCC, i penso que tots els pobles en que a sorgit un sentiment de nacionalitat propia i que volen autogestionar-se i governar-se per ells mateixos, han de separar-se de l'Estat que els té lligats. També em sento d'esqueres, ja que per a mi, l'esquerra sempre defensarà la colectivitat i la solidaritat entre germans.
    T'escric això per k tinguis clares les meves idees.
    A mi m'ha semblat sempre que poguer crear un partit polític lliurament exposant i creant les teves idees, per així tenir la posibilitat de se r escollit es una forma positiva de expressar la llibertat envers una comunitat. Quan parles de que la gent sigui escollida en llistes obertes a mi em sembla que amb l''actual democràcia la gent ja ho fa. M'ho podirers explicar millor??

    També crec que per assolir la independencia, cal formar un nou estat. En aquest tema, és on m'ha semblat que no estavas d'acord.

    K vagi b
    Salut!

    ResponElimina
  4. Bones snyor itaca2000, m'agradaria saber si creus k seria posible pasar de l'actual sistema capitalista carnívor, on tots n'estem en l'interior a un paradís com el k tu defenses.

    Jo l'unica solució k i veig es a partir de partits polítics començar a canviar les coses, com defensava marx

    ResponElimina
  5. Evidentment, sota el meu punt de vista, hi ha moltes maneres de canviar el món. No crec en una revolució sobtada que ho arregla tot. Els partits polítics són un dels mitjans, per suposat, també els sindicats i totes les organitzacions de tota mena. Però crec més en els grups de pressió que van apareixent aquí i allà, aquests grups alternatius que, de forma paulatina i progressiva van donant cops al sistema fent veure que "un altre món és possible".

    Personalment penso, que qualsevol forma de manifestació, que no sigui armada evidentment, és bona per a canviar el rumb de la societat actual, i cap d'elles és desaprofitable, ans al contrari, crec que cada vegada hauria d'haver més gent conscienciada en que l'acció directa és una de les formes de canviar el món, i, en aquest sentit, formar qualsevol tipus d'organització per a fer pressió social, em sembla idònia. També la comunicació de les teves idees i propostes a través d'internet em sembla, acdtualment, una bona forma de donar passos cap a endavant.

    Salut, i gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina
  6. Kina manera creus que es la més idònia per començar a canviar les coses??

    ResponElimina
  7. A què et refereixes al tema de l'independentisme o al tema de com funciona el sistema "democràtic"?

    ResponElimina
  8. Em refereixo en global, com està funcionant al món! I ja que això no pot seguir d'aquesta manera, des del meu punt de vista, observo un món, on el nord (paisos rics), en el que hi funcionan als sistemas capitalistas, que s'aprofiten dels recursos del sud i que l'únic que t'obligan a fer, (ja que n'estem ben atrapats) és que tots els moviment que poguis fer siguin utilitzant una mena de "competició" "per veure qui es el més poderos" i sempre actuar pensant tant sols en un mateix.

    TOtes aquestes coses amb provoquen impotencia, ja que m'agradaria canviar tot auest seguit de coses. Però la pregunta és: Per on començar?
    mitjançant partits polítics? mitjançant accions violentes?
    mitjançant organitzacions?
    etc..........................................

    ResponElimina