I quan tu te'n vas
durant els putos matins freds de la tardor,
i jo em quedo sol a casa,
m'adono que m'he fet tan gran
que ja no tinc ganes de recórrer el jardí;
l'antic jardí de les roses blanques.
Aquell jardí de l'eterna llum estival.
La saba nova que empenyia els cossos.
Ni tan sols hi queden les tempestes.
Només una inútil imprecisa monotonia.
Una fastigosa buidor que no cesa...
I tu ja no ets la mateixa persona,
la que portava les primaveres;
les fragàncies intenses…
I un altre cop un nou hivern,
i un camí més curt per recórrer.
La vida és tan fràgil.
Tardor. Jordi Gomara. Vallromanes, 4 de novembre de 2019. Temps de neus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada