Les teves paraules
són el bàlsam per les meves ferides
la teva veu
la música que omple les meves cançons,
les teves carícies
la cura definitiva,
la teva presència ho és tot
Tu saps
que necessito les teves carícies.
Sense elles no sóc res,
una ombra projectada sobre la paret
en la penombra de la nit
Ahir no plovia, avui sí.
Ahir jo plorava, avui no.
Les meves llàgrimes d'ahir
han estat la pluja dels meus nous dies
Vull construir un pont de paraules
indestructible, entre tu i jo,
entre nosaltres;
i una casa.
Una casa de teules vermelles,
un jardí d'arbres, impenetrable,
que ens guardi del fred intens
del vent del nord
I poca cosa més,
i poca cosa més
I aquest poema que té un final,
com tots els poemes,
però aquest final no ha trobat encara
ni l'hora ni la forma d'escriure's
Ni tan sols sap del cert
si calia començar-se a si mateix
Jordi Gomara, Vallromanes, 17 de setembre de 2010
Fotografia: Finestra, de Jordi Gomara
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada