11 de febrer 2009

No entenc...



No entenc la gent que t'enllaça al teu bloc, al cap d'un temps et deixa d'enllaçar, un altre dia torna a enllaçar-te i així de manera continua. No entenc la gent que sol·licita la teva amistat a Facebook i després et deixa i no saps per què. Jo tinc el meu perfil ben públic (no entenc per què ha de ser privat quelcom que és a internet) i penso que la persona que vol que siguem amics té temps de sobre per a valorar si aquesta relació virtual li convé. Tampoc entenc la política de Facebook on tot és ben visible -si fas un simple comentari tots els teus contactes se n'assabenten, sinó per què hi ets?- però després quan algú deixa de ser amic teu no tens manera de saber qui és aquesta persona. En fi, el que vull dir és que no entenc aquesta inestabilitat d'algunes persones, ara t'enllaço, després no i així. Jo generalment no trec l'enllaç del meu bloc de ningú generalment sinó és després de molts anys per algun motiu determinant, tampoc "abandono els meus amics" a Facebook; les persones tenim una certa estabilitat temporal durant molts anys, la nostra personalitat no sol ser massa canviant en general. La personalitat humana està estructurada en trets estables, amb conductes fins i tot predicibles. Reconeguem a les persones pels seus trets estables; això és el que configura la nostra personalitat al llarg del temps. També tenim trets variables que es mostren en situacions puntuals quan estem condicionats per diferents variables que fan que en un moment determinat tinguem una sèrie de respostes no predicibles, però aquestes respostes també són pròpies d'allò que configura la nostra personalitat, hi ha uns trets que ens caracteritzen que també podrien explicar la nostra variabilitat. Tanmateix aquests respostes, si no són molt greus, jo no les solc tenir en compte a l'hora de despatxar algú del meu bloc o com a amistat a Flickr, Twitter, Facebook, etcètera. Si valorem a les persones per accions molt puntuals i no per la seva personalitat a llarg termini, realment som nosaltres els que tenim trastrons de personalitat que ens porten a ser inestables: "ara t'estimo, ara no t'estimo". En fi, són coses de la vida que entenc però que no entenc.

Imatge:
Una classificació de trastorns de la personalitat

6 comentaris:

  1. Vas fort avui, jordi. M'imagino que o bé duus una bona emprenyada o estàs hiper-reflexiu. Jo al facebook només he acceptat "amistat" de gent que conec, sigui personalment o virtual. I tot i així hi ha gent que desapareix. Serà que no ens mereixen... (hehehe)

    ResponElimina
  2. Sí, hehe..., potser una mica emprenyat i m'he dit: si tinc un bloc utilitzem-lo també per això.

    Salutacions Antoni i gràcies pel teu comentari

    ResponElimina
  3. No passa res, Jordi. El facebook és així. Els blogs, també. Recordo una vegada un professor de THE que va tenir un accident. Quan va tornar es queixava que l'havíen donat de baixa del consell de redacció d'una revista. De vegades, la gent només fa les coses per interès propi. També entenc que amb la foto que tens al blog....

    ResponElimina
  4. Òstia tio, tu criticaràs la meva foto però la teva, la que has posat a blogger és per cagar-s'hi, mira-te-la bé; clar que "d'on no hi ha..." com diu la meva mare. Hehehe, Albert no lligaràs pas.

    ResponElimina
  5. Jordi, vaig veure un comentari teu a Can Tristany sobre gallegus argentins i em va recordar els nostre inicis blocaires.
    Do you remember?

    ResponElimina
  6. I tant que em recordo, si precisament és per això que li vaig fer el comentari al Quico sobre els gallecs argentins. Què temps aquells, oi? hehehe... Tu vas ser qui va escriure el post al teu bloc que va donar peu a aquella història dels argentins d'origen gallec que votaven al Fraga.

    ResponElimina