De tardor

La tardor és un temps d’espera que es dilueix dins la foscor de la llarga nit.
La llarga nit del temps de la basarda, dels incerts i recances,
que ens empeny al fred que inhabilita les venes del pensament,
les artèries de l’emoció, la vida dels paratges més mistèrics del cor.
És la tardor però jo t’estimo, continuo estimant-te de manera intensa i real,
amb un amor de pas ferm i segur, de terra endins, confiat, tanmateix estrany i líquid,
humit de pluja i de mar, enverinat pel somni dels entrellums d’una incerta penombra.
Però l’amor és així, inevitablement amarat d’aigua marina i d’onades salabroses.
L’amor és perfum intens dins la cova d’un abisme profund i una mica oceànic.
És inquiet i pregunta l’horari de totes les coses, com una serp pirenaica
que s’esmuny amenaçadora entre roquissers i altra hora desperta fràgil contra el sol.
Contra un sol rojal i vermellós de fruita sucosa, sedosa als sentits; amb sabor de mel.
Malgrat tot, l’amor és prudent perquè busca recer i carícies tendroses,
però pren distàncies al temps que s’empara en la certesa de l’altre, en la seva evidència.
L’amor és total, tot ho encercla, amb la seva insistència abraona de ple el sentit de les coses.
Però la tardor és brutalment aclaparadora i incrustant, i, de cert, poc indulgent,
i cal indubtablement abastar-se del frescós raïm del jardí i oblidar el llarg hivern
tot esperant l’arribada dels primers perfums de l’herba primaveral.
Malgrat tot, és tardor, amor meu, i jo t’amo, amb un amor d’infinitud,
i encara que intencionadament volgués no fer-ho, ni hi podria ni hi sabria.
I és que ja ho saps, és de tardor, amor meu, ...no facis tard que t’estimo.

Jordi Gomara, Vallromanes, 24 de novembre de 2006. Temps de neus

Fotografia extreta de: http://neuromancerwp.free.fr