El sol venia i tu marxaves

El sol ha sortit perquè tu has aparegut molt d'hora,
d'entre les ombres que donen començament al passadís.
El ritual és gairebé idèntic, dia a dia i nit a nit,
però el sol no sempre té aquesta puntualitat que li honora,
i hi ha dies que entra en una letargia amb certa impunitat.

Saps que la setmana s'acaba i ho fa com als millors dies,
amb un somriure que no haguéssim pogut imaginar temps enrere.
Però tu has marxat de nou i a destemps, i el gos
encara no s'havia dignat a saludar-me el nou dia;
i em mirava a través del vidre movent la cua; tal vegada és un senyal

d'alguna cosa que no acabo d'entendre, però tots dos sabem
que hem fet bé la feina i la nit no s'ha mogut del lloc
on l'havíem deixat el passat vespre, però el sol
ara s'entesta en protagonitzar un episodi més de vida
i tot sembla tan lluminós malgrat la foscor de l'univers

que no tinc més remei que teclejar aquestes paraules
empés per una força que no puc controlar en cap moment,
i tot ha estat així com ho veieu, com si un no res, com si un tot,
i tot que res no és allò que sembla, res no és més que allò
que succeeix, i ho fa en aquest precís instant que acabo l'últim vers.


Jordi Gomara, Vallromanes, 14 de febrer de 2014

Fotografia: Jordi Gomara. L'Albufera al vespre. El Palmar. València