Coses que van a la dreta i d'altres que se separen a l'esquerra

Potser hi ha persones que no recordin que CiU no és un partit sinó una coalició de partits, exactament la componen Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. També cal recordar que els seus líders són Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, respectivament, líders que, a l'usatge de la dreta, són inamovibles generalment, tant com a líders del partit, tant en el sentit que han d'ocupar sempre els càrrecs polítics més importants possibles, en un gest de pensar pel bé comú i no propi (ironia en cursiva). En el primer cas ens trobem que abans el líder per anys i panys era Jordi Pujol, però es va retirar voluntàriament; convé recordar que si no s'hagués retirat deixaria de cobrar gairebé 80.000 € a l'any com a expresident de la Generalitat. No, no es retiren perquè pensin que ja ha arribat el moment de fer-ho, no, no es retiren per un acte de benevolència. Quan la gent ja no els vota com per poder manar es retiren per no perdre el xollo impressionant que tenen, tal cosa no és exclusiva dels polítics de dreta, malgrat que el comunista Julio Anguita, sent conseqüent amb les seves idees i sent conseqüent amb l'ètica que hauria de tenir qualsevol polític, en un gest, ara sí, de benevolència (amb la crisi que patim segons els polítics, empresaris, banquers, etcètera, que més cobren i viuen del xollo) ha renunciat a la seva pensió com a polític i s'ha quedat només amb la seva pensió de mestre.

Us parlo d'aquesta gent senzillament com a il·lustració només. Perquè veieu que els grups de dreta es mantenen units malgrat totes les desavinences que puguin haver entre aquests, desavinences que formen ja part de la parodia nacional, sense anar més lluny, és un dels recursos més utilitzats al programa Polònia.

Tanmateix l'esquerra funciona al revés, sense adonar-se que la clau de l'èxit, com ho demostra CiU, està en la unió, l'esquerra va sempre dividint-se i dividint-se com si res. Un exemple rotund és Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual fa anys va separar-se un grup que formà el Partit per la Independència. I encara més, en el moment més inoportú per l'esquerra i pels interessos de Catalunya, es torna a vertebrar i dóna com a resultat que aparegui un nou partit (que no és que diguem que sigui molt esquerrà precisament) amb la denominació de Reagrupament. Aquí no s'acaba la història, doncs Reagrupament comença a patir una fuga de persones que se'n van a un altre nou projecte, Solidaritat Catalana per la Independència, SI, que dic que sí, que així és. La cosa no és tan senzilla però resumeixo. S'ha de dir que malgrat la bona voluntat i la dura feina de moltes persones amb bona fe ha estat impossible dur a terme una coalició de partits. O sigui l'esquerra es desmembra i, sovint, ho fa en els moments més crítics, com va passar a la guerra civil. Els motius no els analitzaré ara.

Per acabar només diré el mateix que he dit en un altre bloc: Els grups d'ideologia dretana, malgrat que estiguin en baralles contínues sovint, sí, la dreta sempre es manté unida per seguir aferrant-se al poder, per conservar els privilegis dels quals han gaudit tota la vida. Què difícil és canviar la dinàmica mentre siguem xais ben domesticats