Passes de Diamantina (per a la Lorena Avelar abans de partir cap a Mèxic)

Continuació i final per a Los pasos de Diamantina - Antes de partir:

I les parets encara retornen el ressò llunyà de la guitarra de l'amic, i la seva veu que va quedar emmudida sota el pes dels somnis trencats. Les parets que es van vestir de gala per les nits de menjars, tabac i alcohol prematur quan semblava que el món despertava en l'alba dels temps, però la lluna es va aparèixer massa d'hora i l'aurora es va quedar truncada, no va poder arribar a explotar en la seva plenitud. I ara aquest aire que inunda la casa és pesat i fred, impregna de tristeses la meva roba de viatgera cansada que torna rere els seus passos a prendre alè per després despertar amb més força, potser per rebrotar i reprendre el pas. Viatgera cansada però infatigable que ja coneix tots els camins, i que coneix la gravetat del món i la seva gravitació universal, l'esgotament perceptible del planeta per haver de girar 365 vegades a l'any sobre si mateix. Però jo no giro, només em torno per veure't, per veure'm, per retornar sobre mi mateixa i trobar la presència que ara sembla que em mirés des del fons del passadís, la presència de l'amic que, encara que no hi és, hi ha estat sempre. Ell no m'ho ha dit clarament, és cert, però sempre hi va ser en la penombra, observant perquè no morís, esperant el meu anunciat naixement. I avui malgrat que moro una mica en aquest comiat, ni tan sols encara ha començat el meu propi part, només és un embaràs prematur. Vaig al lloc on m’engendraren perquè encara no hi ha certesa d’infantament, i he de recollir allò que allà hi vaig deixar per començar a néixer després una mica millor, potser una mica més forta. No crec que torni a aquest mateix asil, on un hoste infinit se'm begué el sol dels primers dies. Aquí on aquestes parets que van ser meves avui no semblen de ningú, i hi apareixen nues, sense vida, ni llum que les aculli. Però el camí sempre és d'anada i tornada i m'espera una altra veu, d’altres llençols, al final d’aquest, una altra guitarra però les mateixes mans que la mimen, i albiro una llum que no se'n va, que sempre em va esperar i que espera. Jo vindré de nou perquè els meus versos es barregin un altre cop amb les notes musicals de l'amic, Avui només li dic adéu al pou que em va inspirar els meus primers versos nocturns en aquesta ciutat, i a la verdor que l'envolta, i al primer raig de sol que em vingué a saludar en la rosada del matí

Jordi Gomara, 6 d'octubre de 2010
Per la Lorena Avelar, poeta, que s'acomiada camí cap a Mèxic
però que retornarà