Continuant amb el vel posat...

Com a continuació del meu darrer post, i en relació al que va escriure Hugo Martínez Abarca a III República .es sobre El asunto del velo -article que em va semblar prou interessant per a aportar-hi també més matèria de debat i de reflexió- aprofito per a deixar més preguntes o idees llençades a l'aire amb la intenció que aquestes poguessin contribuir, si més no, a la reflexió sobre certes conviccions latents dins de les nostres cultures anglosaxones i llatines que són fruit del nostre sistema de creences integrat a nivell psicològicosocial. No pretenc ni de lluny sentar càtedra, es tracta d'unes pinzellades breus i de passada. En aquest sentit, escric el meu post a partir del comentari fet per mi al post d'Hugo Martínez, i hi deixo les vivències, pensaments i reflexions següents:
No només hi ha professores vestides de monges. A la universitat he compartit, com a estudiant, i he atès, com a administratiu, monges amb hàbit que assistien amb ell posat a les classes, tant de doctorat, com de llicenciatura i/o de diplomatura. Us ho ben asseguro, a classe n'he tingut més d'una i la gent, a més, tenia un tracte cap a elles gairebé de més amabilitat i respecte que cap a la resta de companys; cosa increïble i que no s'hi practica precisament amb les musulmanes que porten vel. Sé per suposat que una cosa són les monges i l'altra la resta de dones, però els símbols i els fetitxes no deixen de ser símbols i fetitxes, tant a nivell d'input com d'output.
Islamofòbia? No, jo l'anomenaria directament xenofòbia, endogàmia i molta mala llet. El cristianisme també és altament masclista: una noia pot vestir minifaldilla, fins i tot assistint a missa o col·laborant amb l'església, tal cosa no és mal vista ni per la mateixa església ni per la mateixa societat; ni per suposat per les feministes, ni per les lesbianes, ni per les lesbianes feministes, que quan són guapes, o no -cosa prou relativa- també se la hi posen, la minifaldilla, i ho sé també per experiència pròpia.
Però la minifaldilla també és un fetitxe masclista que se'ns va vendre als anys 60 com un pas cap a l'alliberament de la dona, tanmateix la minifaldilla té molt a veure amb el concepte dona objecte. Fixeu-vos, per què un noi no pot anar amb minifaldilla? o, fins i tot, a segons quins contexts, ni tan sols amb pantaló curt? Tal cosa no significa que mostrar segons quines parts del cos es troba lligat a una concepció masclista de la nostra cultura?
Dins dels estatus alts empresarials, la dona pot portar minifaldilla, més o menys de segons quina llargària, escots més o menys "provocatius", pantalons ajustats..., l'home ha de portar corbata, roba amplia i no pot mostrar el pit, malgrat que a la cultura macarrònica mostrar el pit i dur roba ajustada sigui distintiu de mascle dur i competent. I si parlem dels treballadors i de les treballadores que no tenen càrrecs executius a l'empresa, aquí més encara la dona pot mostrar més parts del seu cos, fins i tot això és vist pels executius com quelcom positiu; en certa manera ho provoquen si hi poden. Jo treballava a una empresa farmacèutica on les noies que no tenien cap càrrec havien forçosament de vestir un uniforme amb faldilla curta. Les tennistes en general juguen amb minifaldilla (directament amb faldilla, vaja, però curta, o sigui minifaldilla -malgrat que per dins portin un insignificant pantaló curt, tanmateix els homes porten pantaló, curt, però pantaló i no pas ajustat generalment). Les ballarines sobre gel, per exemple, ho fan amb minifaldilla. El ballarí normalment amb pantaló, roba ajustada i mostrant el pit en pla macarrònic.
La saltadora Allisson Stokke és famosa pel seu cos no per la seva habilitat esportiva. Tanmateix, per què pel seu cos? Fixeu-vos en com vesteix la dona esportista a diferència de l'home esportista. Com vesteix i com accepta ser vestida? Tal cosa no demostra que la nostra cultura occidental és altament masclista? Les jugadores de voleibol vesteixen com si estiguessin fent una passarel·la de roba interior; podria semblar que el voleibol femení estigués incidint més en l'aspecte eròtic del xou que no pas en el d'una competició esportiva. Tingueu en compte que parlo de dos aspectes a considerar: la forma de vestir de la dona esportista en contraposició en general a la forma de vestir de l'home esportista, i allò que veu i desitjar veure, presumiblement, l'home i la dona quan aquests observen a una esportista i quan observen a un esportista.

Estem en una doble concepció de la idea de mostrar el cos de la dona. Si la dona mostra el cos, o part d'aquest, tal cosa es tinguda en compte com un pas cap a l'alliberament de la dona, si l'amaga pot ser pres com un concepció masclista (per exemple, el seu nuvi o marit no li permet que ho mostri, es posa així el vel al cap, per no mostrar el cabell que és un element eròtic per a diversos sistemes de creences religiosos i/o socials i s'hi posa faldilla llarga, però no pantaló, per no mostrar les cames que poden ser un acte de seducció i desig cap la resta d'homes). Però també l'home li demana a la dona que s'hi posi minifaldilla per presumir de la seva dona com a objecte, tanmateix la dona busca generalment uns altres atractius en l'home quan vol presumir d'ell com a objecte. Això, malgrat que sigui negat, o ho disfressem, hi continua succeint. Si més no, continua vigent "dins el cap" de l'home occidental. Per tal motiu, dins el sistema de creences masclista, la faldilla és un element distintiu entre la roba que pot portar un home i la que ha de portar una dona.

Com la cosa va també de religió, pregunto: Per quin motiu, dins l'església catòlica, les monges són inferiors en jerarquia que els capellans, vesteixen diferent, porten també vel i no poden oficiar missa? Sé que tal cosa no passa en tots els tipus d'esglésies europees, llatines i nordamericanes. Per exemple, a l'església anglicana la dona sacerdot oficia misa amb l'hàbit però sense vel, amb els ulls i els llavis pintats, tal com podem observar-ho, per exemple, a la Church Trinity de Broadway a Wall Street -al barri de Manhattan- monument arquitectònic, amb un cementeri monumental del segle XVIII que serveix com a jardí per als vianants i oficinistes del veïnat, fins i tot per a fer a sobre dels seus bancs de pedra el dinar del migdia, i que us aconsello que visiteu quan tingueu l'oportunitat de fer-ho.
Com veig la cosa? Hi ha moltes ments malaltisses que encara creuen en la invasión musulmana que mai no va passar i que mai no passarà. Allò que crida més l'atenció es que la gran part de nosaltres som fills i filles dels musulmans, només cal veure els nostres cognoms majoritàriament, i de manera especial els acabats en "ez", que són potser el major nombre i només cal veure també quantes persones amb aquests cognoms, ja siguin materns o paterns, acabats en "ez" -malgrat que alguns fins i tot catalanitzin el seu cognom canvien l'accent tancat per l'accent obert, que els hi ha, amb un intent desesperat d'esborrar el seu propi origen moro- senten una por repulsiva cap als àrabs. Si us plau, en quin món vivim?

Per suposat que no pretenc justificar pas cap tipus d'exclusió o diferència entre home i dona dins la cultura musulmana i/o islàmica. Només tracto d'advertir que "la nostra cultura" també viu de símbols, fetitxes, etc. que estableixen clares diferències entre home i dona, entre estatus socials, etc.