Si pogués...

Si pogués...
Si pogués...
Si trobés la genialitat
que, de tant en tant, es torna necessària.
La genialitat que em permetés apropar-me a vosaltres,
...romandre-hi...
apoderar-me indefectiblement de la vostra ànima,
que la meva sàvia fluís amb la vostra;
que ja no calgués mai més escriure.
Que el meu jo es despersonalitzés decisivament a favor de vosaltres,
a favor de la humanitat sencera.
La humanitat que riu, que plora, que gemega, que crida,
la humanitat defallida i trista, la humanitat que desitja,
la humanitat que lluita, que creu, que hi ofereix, que balla la dansa del ventre...
Aquesta nit, fins i tot, la dansa de la mort.

Lligar-vos intemporalment.
Lligar-nos, fins el mai més, per sempre.
Malgrat que la glaçada és persistent, i ja saps
que ara és temps de neus.

Crear aquest lligam permanent
transcendent i congruent,
...definitiu...
que no m'empenyi, no,
que no m'empenyi cada dia
a haver de desplaçar aquests dits sobre l'absurd del teclat
per a dir-vos que us entenc, que us estimo,
que estic amb vosaltres,
tan amaradament amb vosaltres que,
gairebé, quasi que, de tal manera que
som la mateixa persona
tal vegada una unitat,
tal vegada un pensament comú,
un cor comú,
un cor únic,
com a mínim, una complicitat etèria,
una mà amiga,
un mutu enteniment,
emparats en la necessitat de voler ser
de voler ser el mateix, però al mateix
temps, individualment diferents
i quasi obligatòriament distints
però no desiguals, no, desiguals no,
mai més desiguals,
compartint la mateixa casa
compartint, fins i tot, la mateixa matèria,
el mateix ordinador, i
per què no?
el mateix aparell de televisió.

Vingueu aquí.
Vingui allà.
Per apropar-t'hi.
Per apropar-m'hi.
Per fer un pacte de sang, si cal,
per recordar-te
que sóc aquí
i que tu hi ets enllà
junts i lluny,
lluny i junts,
tan junts que el nostre alè és una sola mateixa respiració.
Una sola respiració comú i individualment tan diferent
que qualsevol intent de reducció a la simplicitat grupal
mera i sense cap matís individualitzant
resultés, per se, tant ridícula que calgués del tot
fer-la inviable de manera científicament intuïtiva.

Poema i fotografia de Jordi Gomara