Em sento tan cansat que diria que sóc massa vell.
Em sento tan vell que a “la meva ànima” tan sols hi nia un infant.
Sóc tan infant que a penes arribo a la copa d'un arbre,
al niu d'un ocell, al mugró del teu pit.
Em sento tan brut que el fang del meu cos ja només és tristesa.
Visc tan trist que els pantalons m’hi queden massa amples.
L'amplària del meu cos no arriba a abraçar la llavor del teu ventre,
el ressort de la finestreta, el parangó de la teva simetria.
Visc tan espantat que la foscor es desvespra
tement la meva violenta reacció carnal,
però sovint bec miratges oposats en els confins del meu mirall;
sóc aquest ésser petit i desvalgut per la brutalitat del món,
enyorant el que mai no vaig tenir i que mai més no tindré: el secret de la fugida,
la comprensió universal de l'ens, l’apotegema unívoc,
la complicitat de la conspiració humana.
Visc tan distret i distant que he oblidat que avui havia d'anar a treballar,
i m’he quedat al llit, autorefugiant-me, com pressentint la llunyania del món.
Visc tan plorat que les meves llàgrimes són perles grises que conjuren tempestes
més enllà de la humitat ancestral dels temps.
Simples deixants a la mar que no diuen gens sobre la gènesi de l'univers;
però tampoc gaire cosa sobre l'origen d'aquests versos que escric amb dits tremolosos,
ni del meu gran buit existencial davant la pantalla erma d'aquesta computadora.
Avui estic tot sol davant la humanitat sencera,
davant la humanitat que plora, davant la humanitat que mendica.
Avui estic sol i segueixo sense trobar la complicitat humana,
i tu ets uns metres més enllà però no arribo a penetrar-te.
Jordi Gomara. Vallromanes, 30 de maig de 2006. Temps de neus
Fotografia: http://naturalezamuerta.blogs.sapo.pt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada