Una paraula només, per dir-te
bon dia amor, la rosada m'ha desvetllat el cor
i l'ànima,
la rosada m'ha dut un acaronament càlid i tendre,
suau, fraternal i còmplice.
Bon dia amor.
I, encara i així, externament tot sembla mentida,
la rosada, avui dia, és només un somriure gèlid,
doncs la glaçada és persistent, i ja saps
que ara és temps de neus.
Però no importa pas massa allò aparent
sinó allò més essencialment latent;
l'interior, l'interior de la teva estructura humano-animal
que em diu: vine aquí que t'espero calladament
i en aquest jaç vull donar-te la benvinguda.
Espera amor, ja hi vaig,
tan bon punt hagi pogut desenllaçar-me
d'aquesta munió de cables que s'enreden pel meu cos
de la puta computadora, la puta amant viciosa
que amb la seva entestada arrogància robòtico-vegetal
vol segrestar-me impunement.
Espera amor, cinc minuts i tota la resta
ja romandrà només història, científicament història,
doncs la unió dels nostres cossos és ja una realitat incanviable.
La unió dels nostres cossos, fonent-se,
mentre a fora l'intent de neu
és queda tant sols en un somriure gèlid,
vegetal, mineral, biològicament gèlid.
Bon dia amor, t'hi porto el sol com a bandera.
Jordi Gomara. Vallromanes, 17 de desembre de 2005. Temps de neus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada