Coses de la vida

COSES DE LA VIDA. El meu primer relat curt

Aquell matí s'havia llevat molt d'hora. Sabia que el pas que anava a fer era molt important i calia preparar bé el dia. Es va afaitar, es va dutxar i va esmorzar curosament. Recollí la seva parella, mare d'una nena molt bufona, i van fer tots els preparatius per a la important cita que tenien a dos quarts de quatre de la tarda. Tots dos s'havien divorciat de les seves parelles anteriors feia un temps i s'havien conegut en un acte organitzat per la colla dels blaus de Granollers. Des d'aquell dia començaren a sortir i, al cap d'uns mesos, ell li declarà el seu amor a ella. Ell sempre havia estat molt tímid, però al final s'hi decidí. Coses de la vida.

Ella treballava en una petita empresa del Vallès Oriental, prop del circuit de Montmeló. Des que es divorcià no havia tingut massa temps per pensar a compartir la seva vida amb un altre home. Volia dedicar-se a ella i a la seva filla. Anaven de compres sovint a la Roca Village i a veure alguna pel·lícula infantil als cinemes Kinépolis de Mataró. No volia acostumar la seva filla als greixos, així que no freqüentaven pas ni el McDonald's ni el KFC de Mataró Parc a la sortida del cinema. Solien caminar pel passeig marítim després de portar a la filla a la platja a jugar amb la sorra, i a banyar-se durant l'estiu, i dinaven o sopaven en algun restaurant de la zona o bé anaven directament a casa. Mare i filla vivien de lloguer en un apartament petit a prop Sant Andreu de Llavaneres i la veritat és que no disposava de grans béns ni mobles ni immobles. Ell ja li havia plantejat de viure junts.

Ell tenia un bon xalet en Les Franqueses del Vallès i un bon sou i, especialment des que es divorcià, havia pogut estalviar uns bons diners en el Banc de Sabadell. No tenia germans, ni pares, ni fills, ni cap parent amb qui tingués bona relació a qui volgués deixar-li l'herència. Havia fet un testament a nom de l'antiga esposa, amb la que es casà pel règim català de separació de béns. Un dia se li va ocórrer nomenar a la seva ex com a hereva universal perquè preferia deixar-li a ella la seva herència abans que ves a saber a qui li tocaria si algun dia tingués un accident o una aturada cardiorespiratòria.

Però ara havia conegut una dona meravellosa i tendra amb qui compartir la seva vida, i volia canviar el testament i posar a ella com a beneficiària. Havia pensat que calia fer-ho com més aviat millor perquè, per aquelles coses de la vida, un no sap quan li caurà una branca d'un arbre del carrer quan estàs fent un tràmit per Barcelona. Doncs precisament havia arribat el dia en què tenia una cita amb un notari al carrer Consell de Cent.

Havien aparcat en el pàrquing del carrer Entença a les tres de la tarda perquè, tot i que encara faltava mitja hora per la cita amb el notari, no volien fer tard. Feia ja dies que tenien la cita guardada i havien preparat tot escrupolosament i curosament perquè no passés res que els impedís portar a terme el tràmit de manera correcta i eficient. Res no podia fallar, estaven a mitja hora de culminar aquest pas tan important que donaria tranquil·litat a tots dos, a ell com a donador i a ella com a beneficiària.

Era un magnífic dia de novembre. Lluïa el sol i l'Eixample de Barcelona tenia un to magnífic durant aquella tardor. Ell caminava més a prop de la calçada i ella per la part de dins de la vorera per protecció més que res de la filla. Anaven parlant de coses de la vida i ja s'apropaven a la superilla del carrer Consell de Cent, un dels llegats de l'alcaldessa Colau que, si som sincers, havia millorat molt, en tots els aspectes, aquell barri de Barcelona. Ell es va girar de cop, però ja era tard, un d'aquells joves que els seus pares mai no havien educat com cal, circulava amb el seu patinet elèctric a gran velocitat per sobre de la vorera, i no el va poder esquivar i el va atropellar fent que el seu cap es colpegés violentament contra el tronc d'un arbre. 

Són dos fenòmens diferents i separats, però, al mateix temps que ell es colpejava contra el tronc, la branca de l'arbre li caigué al cap. Això ja no importava, perquè segons els sanitaris de l'ambulància ell ja havia mort pel cop abans de caure-li a sobre la branca d'aquell arbre del carrer Entença que, segons els jardiners de l'ajuntament, es trobava en molt mal estat presumiblement per culpa de la sequera i, per tal motiu, la branca es trencà i caigué... Lamentablement... Són coses que passen... Són coses de la vida.

Jordi Gomara. Granollers, 31 d'agost de 2024