Refleixons i coses d'aquestes (I)

Quan li demanes una cosa a una persona (malgrat que li deixis ben clar que no passa res si no et pot complaure) i aquesta persona per no dir-te que no el que fa és callar durant temps i més temps (o et diu que sí, però a l'hora de la veritat no dóna mai la cara) a més de no aconseguir allò que volies d'ella perds també la persona per haver-li demanat una cosa a la que no és capaç de dir-te que no. I és que vivim en un món molt hipòcrita, i les persones som molt i molt informals. Som molt bons mentre els altres no necessitin res de nosaltres i/o no ens demanin cap favor, o dit d'una altra manera, tu ets molt bo mentre no em demanis cap favor o em plantegis alguna cosa a la que jo no sóc capaç de dir-te que no. I a més a més, quan estem en una situació de poder respecte als altres (o creiem estar-ho) ens pensem que no estem obligats a respondre davant d'ells. Però és ben cert que el món dóna molts tombs i algun dia tu et pots trobar a la situació inversa, i és després quan tothom et dóna l'esquena sovint. Es dóna un altre supòsit, ets molt bo mentre has estat complaent o has estat pendent dels altres, però el dia que necessites que els altres facin alguna cosa per tu o que t'atenguin, aquells desapareixen de la teva vida. En definitiva, un és molt bo mentre dóna i no demana res, mentre està atent pels altres i no demana cap atenció per si mateix. Si segueixes aquesta màxima sempre seràs molt bo però sempre et tindran com a una persona insignificant

_______________________________________

Avui he escrit això al meu blog, perquè m'he adonat que hem perdut el sentit original del que és un blog. Els que vam créixer a la xarxa a través dels blogs, aquells que vam ser-ne els pioners, teníem molt clar que els blogs van néixer per la necessitat de millorar els primers diaris personals, les primeres bitàcoles, allà on tu expressaves allò que necessitaves dir, allò que t'havia passat durant el dia, allò que et neguitejava o l'alegria que volies comunicar. Després, les noves possibilitats dels blogs permetien ja mostrar el teu últim poema o fer un anàlisi i fins i tot un article polític... Era el lloc on podies escriure els teus neguits, on podies confessar certes coses, on podies parlar de les teves circumstàncies, però després van venir coses com facebook que van canviar el sentit de les coses, i de cop t'adones que has de recórrer de nou a l'antiga bitàcola i no només utilitzar-la com a substitutiu d'una pàgina web estàtica que hauria d'estar feta amb html primordialment i una mica de java o com a substitutiu d'un sistema php que tu no ets capaç de fabricar