I la curvatura del món pesa com una llosa
en aquest absurd fet de viure amb un cos prestat,
prestat sense conèixer el prestador;
amb hipoteca de per vida.
I, després, quan no saps si has pagat l'últim rebut,
te l'embarguen sense més,
sense cap ordre judicial,
i a vegades sense testimonis,
com si el fet de pagar a diari no servís
com aval per fer el viatge;
aquest últim viatge que no havies contractat.
I a on aniran a parar després tantes coses,
la tendresa d'aquells dies, la solitud de les nits...
I miro perplex tot el mobiliari de la casa,
i no trobo enlloc la meva bitàcola,
potser la hi vaig deixar a algun estrany
que estranyava la buidor d'aquella copa,
el desencís de tanta misèria a la deriva,
la fluïdesa de les paraules mai no escrites.
Però tu saps que aquest paisatge és perenne,
perquè acaba cada dia i torna als vespres,
i mai no s'immuta però és tan fràgil,
malgrat tot,
que un sospir d'incertesa el fa morir.
I, ara, que és gairebé de nit,
encara no sé si ha nascut el dia,
perquè el sopar el trobo a taula però no les teves mans.
I quan intento buscar un recer trobo tempesta
i una llarga cua resseguint la borada del terra,
el terra de tantes petjades misterioses
que il·luminaven els dies de la casa,
i les veus cridaneres i tendres
de l'alegria de tants episodis antics.
Quan jo tanqui la porta, el món quedarà enrere,
i la càmera cinematogràfica passarà els últims fragments de cinta.
I tot romandrà en silenci,
la llar de foc amb la seva cendra quotidiana
i aquell soroll que mai no vaig saber d'on venia
seguirà immune amb els segles
anunciant que tot no ens era cognoscible
Jordi Gomara. Vallromanes, 27 de gener de 2012
Fotografia: "Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes" per Jordi Gomara. Vallromanes, 23 de maig de 2008 (Alguns drets reserats)
Moltes gràcies per fer-me saber que tenies aquest poema. És preciós! M’ha agradat molt i molt i molt. Chapeau, Jordi!
ResponEliminaQuan jo tanqui la porta, el món quedarà enrere,
ResponEliminai la càmera cinematogràfica passarà els últims fragments de cinta.
I tot romandrà en silenci,
la llar de foc amb la seva cendra quotidiana
i aquell soroll que mai no vaig saber d'on venia
seguirà immune amb els segles
anunciant que tot no ens era cognoscible
Aquest fragment per si sol ja és un poema en ell mateix.
Moltes gràcies, Jordi. Enhorabona.
hi ha vegades que la bitàcola se li fa a un fonedissa i aleshores no queda més remei que recapitular, de l'ahir més remot fins al demà, per tornar a trobar el nord. i anar vivint, que és el QUÈ. (m'encanta aquesta recapitulació tan esponerosa i bellament dita que t'ha quedat!)
ResponEliminaMoltes gràcies, Shaudin, li dec gairebé tot, fonamentalment, al mestre granadino-madrileny Luis Rosales, el seu pols poètic és el que m'empeny en aquests tipus de poemes, la seva forma d'escriure i de narrar mig realitat, mig oníric, la seva forma de mirar allò que li envolta, el seu ritme:
ResponEliminaLuis Rosales per mi mateix, ja fa anys ;) i després, clar, ja és una pròpia evolució meva també ;)
Moltes gràcies, Anna Maria, que unes mestres com vosaltres em digueu aquestes coses m'emociona molt, la veritat és que el fragment final del poema m'agrada molt, mentre el paria jo mateix m'emocionava, vaig pensar que realment estava inspirat, però és que a mi m'inspira el dolor i, entre d'altres coses, el fet que un pare arribi a la comissaria dient que s'havia trobat a casa el seu fill penjat del coll també influeix molt malgrat que en aquell moment no hi pensis exactament. En fi, el poema el faig fer perquè havia de deslliurar-me de moltes coses que tenia a dins, i si en comptes d'escriure un poema escric al facebook dient que ho estic passant realment molt malament, la gent es cansa de llegir aquestes coses, en un poema queda millor i ningú no dirà res de greu contra un per escriure allò que sent ;) Moltes gràcies, amiga, un petó !!!!
ResponEliminaAra m'he equivocat, el poema el vaig fer abans que passés aquest fet, mira per on, no sé per quin motiu ara he pensat que ja havia passat
ResponEliminaLurdes, aquest aspecte de la bitàcola a la que tu li dónes tanta importància jo en un principi no havia pensat que la tingués tant, i ara m'ho remiro i veig que hi tens raó, a més el meu bloc es diu "El quadern de bitàcola", raó a més de la importància que li dono. La veritat és que quan escrius alguna cosa, quan rellegeixes un mateix s'adona de coses que està dient que quan les deia no se n'adonava, i, evidentment, les altres persones també interpreten coses que tu al principi no hi veies, especialment quan has escrit de manera pràcticament automàtica, o improvisada, però és evident que totes les coses que s'hi diuen sempre tenen un sentit, malgrat que un no s'adoni en el moment que les diu. Moltes gràcies, amiga !!!!!!
ResponEliminaNo us podeu imaginar el sentit que tenen aquests versos
ResponElimina"perquè el sopar el trobo a taula però no les teves mans.
I quan intento buscar un recer trobo tempesta
i una llarga cua resseguint la borada del terra,
el terra de tantes petjades misterioses
que il·luminaven els dies de la casa,
i les veus cridaneres i tendres
de l'alegria de tants episodis antics"
I quan jo l'anava escrivint em semblava gairebé un joc de paraules, fins que vaig arribar als dos últims versos que jo començava a trobar-hi un sentit. Al rellegir-lo m'he adonat que totes les paraules, una per una tenen un sentit ple, és més el primer vers ja l'havia manifestat un dia en una conversa i no ho recordava quan escrivia