La llarga nit de l'utopia

La nit és llarga i fa fred, molt fred.
Tal cosa és una evidència que no necessita de cap comprovació empírica.
M'he aixecat del llit perquè encara no m'hi he ajagut i,
per tal motiu,
continuo fumant igual que des del primer dia.
He pensat una cosa que és urgent i necessària, hem de buscar abric.
Abric al costat del foc dels desvalguts, dels desmoralitzats,
dels castigats per la fúria d'un déu irreverent i depravat
que ens ha deixat a la cuneta del món.
La profecia no s'acaba de complir mai, perquè és incomplible.
No busquis res més enllà de les llepades de cul dels que volen triomfar a costa del que sigui.
Es partiditzen, busquen brases de misèria en la robotització universal del món.
I jo fins allà no hi arribo, és per a mi inabastable i fins i tot un descoratjament.
Trencaré els lligams carnals amb aquesta corrupció ideologista i malsana.
Ja n'hi ha prou de prepotències banals i justificacions intravenoses.
Dades, dades, dades, per a què tantes dades sinó canvieu l'ens universal del credo.
Us empareu en el grup, mestissant-vos fins a la medul•la innòcua de la reverència.
Us arrossegueu darrere del líder que us mortifica fins a cansar-vos,
fins a cansar-vos de la lluita per assolir la glòria.
Però la glòria és allà mateix, davant teu.
Immune i de cos present com un mort.
Com un mort que encara no ha marxat, perquè és de nit
i els cementiris tenen horari d'entrada.
I cal fitxar per morir-se.
No és factible morir-se a qualsevol hora i exclamar:
ja sóc aquí entre la podridura dels que no tenen casa.
Dels que no tenen casa per poder morir-se algun dia.
I jo he arribat fins aquí i no hi ha ningú. Mai no hi ha hagut ningú.
Perquè el pitjor costum de morir-se a deshora es dóna en aquesta època agonitzant,
on els cadàvers ja no troben un lloc tranquil on prendre's un glop.
Només un glop entre amics i dir amb veu ronca:
sóc aquí abraça'm si vols,
que la nostra nit és llarga i freda, molt freda, eternament freda.
La tardor hi ha arribat, no sé si te n'has adonat,
però tot just avui han començat a caure les fulles.
La tardor, la freda tardor del món, dels desemparats, dels desvalguts,
dels sense sostre, dels sense mans, ni braços per abraçar els morts.
Els morts estan esperant-te allà, perquè mai no vas voler enterrar-los
I t'esperen en vida, perquè els donis abric i els compris unes
sabates.
Però no ploren, no gemeguen, tan sols romanen quiets i atents.
Esperen una resposta, una resposta en clau de sol.
Avui la nit és llarga, molt llarga i fa fred,
tan sols fred?

Jordi Gomara. Vallromanes, 9 de novembre de 2006. Temps de neus

Fotografia extreta de:
http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/homenaje.html