A prop de setembre, lluny de Colòmbia

SETEMBRE DEL 92

L’agost és una illa
que viu la seva història entre dues solituds.
Per a arribar-hi n’és precís travessar una mar,
un oceà de desemparaments,
agafar un avió que el limita en ambdós sentits.

Juliol té un regust a mort, a desesperació...
però també a esperança;
li cal tan sols una petita embranzida.
Però setembre m’hi sorprèn ja mancat de forces,
amb un plorar resignat, mut, sense llàgrimes,
i sense voluntat de viure o morir
una mort lenta, agonitzant i impotent,
...sense límits.
T’hi porta vers una bojor gradual, però persistent,
que a poc a poc t'hi envolta
i t'empeny vers una malaltia progressiva
que comença en allò mental per a envair tot el cos.
Ja les mans se m'enravenen i fan impossible l'escriptura,
i ella
hi roman lluny, despietadament lluny,
brutalment separada de mi,
amb una llunyania sens compassió
que em va anihilant, cèl·lula a cèl·lula,
fins a arribar al cor que, de sobte,
sembla que vulgui deixar-me a la meva sort.

Déu sap que la meva fidelitat va més enllà d’allò que és humà.
Resto fidel a aquesta idea real que precisa fer-se somni
per poder-se materialitzar i embolcar-nos dins el seu terbolí,
més enllà d’allò que esdevé diví que no és res més que allò humà.

Però setembre és un mes esmunyedís,
quasi volent no pots atrapar-lo.
Fuig de les teves mans
de la mateixa manera que volies escapar de les seves.
I, quan te n’adones, s'ha esvaït.
I, tot d’un plegat, ella apareix.
De mica en mica, la seva presència comença a sentir-se
des del final del passadís.
De més enllà d’on la ciutat hi comença.
D’entre els carrers més remots.
Hi veus, hi notes, pressentint la seva figura
avançant lentament a través de la boira...
de la llum...
de la foscor...

De primer endevines la seva ombra apropant-s’hi
des de l'altre extrem,
fins que el seu cos s’hi fa present
i sents el seu alè al teu darrere.

...Fins que sento la seva respiració a prop de la meva boca...

I llavors ja no puc fer més altra cosa
que abraçar-la fins trencar els meus braços,
com si aquesta primera abraçada de finals de setembre
fos l'última d'un estiu que s’hi acomiada.
Car a partir d'ara...
ella serà jo, i jo ella, de tal manera
que abraçar-se un mateix pogués semblar massa estúpid.


Jordi Gomara. Vallromanes, 26 d'agost de 2006
Adaptació al català del poema Septiembre del 92, escrit entre el 18 i 25 de setembre de 1992
Poemari: Verano del 92

Fotografia: Jordi Gomara, Santiago de Cali, juliol de 2006