I la curvatura del món pesa com una llosa
en aquest absurd fet de viure amb un cos prestat,
prestat sense conèixer el prestador;
amb hipoteca de per vida.
I, després, quan no saps si has pagat l'últim rebut,
te l'embarguen sense més,
sense cap ordre judicial,
i a vegades sense testimonis,
com si el fet de pagar a diari no servís
com aval per fer el viatge;
aquest últim viatge que no havies contractat.
I a on aniran a parar després tantes coses,
la tendresa d'aquells dies, la solitud de les nits...
I miro perplex tot el mobiliari de la casa,
i no trobo enlloc la meva bitàcola,
potser la hi vaig deixar a algun estrany
que estranyava la buidor d'aquella copa,
el desencís de tanta misèria a la deriva,
la fluïdesa de les paraules mai no escrites.
Però tu saps que aquest paisatge és perenne,
perquè acaba cada dia i torna als vespres,
i mai no s'immuta però és tan fràgil,
malgrat tot,
que un sospir d'incertesa el fa morir.
I, ara, que és gairebé de nit,
encara no sé si ha nascut el dia,
perquè el sopar el trobo a taula però no les teves mans.
I quan intento buscar un recer trobo tempesta
i una llarga cua resseguint la borada del terra,
el terra de tantes petjades misterioses
que il·luminaven els dies de la casa,
i les veus cridaneres i tendres
de l'alegria de tants episodis antics.
Quan jo tanqui la porta, el món quedarà enrere,
i la càmera cinematogràfica passarà els últims fragments de cinta.
I tot romandrà en silenci,
la llar de foc amb la seva cendra quotidiana
i aquell soroll que mai no vaig saber d'on venia
seguirà immune amb els segles
anunciant que tot no ens era cognoscible
Jordi Gomara. Vallromanes, 27 de gener de 2012
Fotografia: "Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes" per Jordi Gomara. Vallromanes, 23 de maig de 2008 (Alguns drets reserats)
