Música i poesia al Baix Guinardó, Barcelona

- SEBASTIAN DORADO, Orlando, FL (U.S.A.) Recital de clarinet
- jORDI GOMARA, Vallromanes (CATALUNYA) Cançó d'autor, guitarra i veu
- Diversos rapsodes recitant poemes


dimecres, 29 de juny  de 17:00 a 19:00

Casal del Baix Guinardó
Marina, 380 - Barcelona, Catalunya

Metro: Sagrada Família - Sant Pau/Dos de Maig - Joanic

Més informació i per confirmar assistència:

http://www.facebook.com/event.php?eid=203997276310116

Mapa


Mostra un mapa més gran

Per tal de manar

Per tal de manar, hi ha polítics que arriben a inventar-se qualsevol fórmula, dir que ha de governar la llista més votada contradient l'article 68 de la Constitució Espanyola, que dicta que el sistema ha de ser proporcional, pactar amb el mateix diable o repartir-se l'Alcaldia, ara jo i després tu com si fos alguna cosa de la seva propietat que es pot repartir arbitràriament i a caprici. No, ho sento, les coses no són així. Quan convé es diu que 4 anys són pocs per tirar un projecte endavant i que això provoca falta d'estabilitat, quan convé amb 2 anys ja és més que suficient, tot per poder ostentar el poder, ni que sigui una estoneta i qui sap amb quina intenció o per omplir quin tipus de buit existencial. o per alimentar vés a saber quina mancança personal. Sé que puc resultar incòmode dient aquestes coses,  i sé que perdo favors que guanyen altres persones que els riuen totes les gràcies però estic ben fart de veure com juguen amb nosaltres con si fóssim idiotes. Doncs la veritat és que ho som i molt, sincerament, perquè ens la fan una i altra vegada i tot ho deixem passar. I munten un espectacle públic per justificar els pactes. Per a què? Si al cap i a la fi fan el que volen, justificat o no, no sé fins a quin punt tot és justificable. A vegades sento vergonya de pertànyer a la raça humana, jo no em crec millor que ningú, però també és cert que sempre he rebutjat pertànyer a cap llista electoral o militar en cap partit polític. Dic les coses com les penso i com les sento,  i si algú li molesta, potser el problema és seu i no meu. Sé que tots els polítics no són iguals, però tampoc totes les persones, afortunadament, no som iguals

Coses que van a la dreta i d'altres que se separen a l'esquerra

Potser hi ha persones que no recordin que CiU no és un partit sinó una coalició de partits, exactament la componen Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. També cal recordar que els seus líders són Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, respectivament, líders que, a l'usatge de la dreta, són inamovibles generalment, tant com a líders del partit, tant en el sentit que han d'ocupar sempre els càrrecs polítics més importants possibles, en un gest de pensar pel bé comú i no propi (ironia en cursiva). En el primer cas ens trobem que abans el líder per anys i panys era Jordi Pujol, però es va retirar voluntàriament; convé recordar que si no s'hagués retirat deixaria de cobrar gairebé 80.000 € a l'any com a expresident de la Generalitat. No, no es retiren perquè pensin que ja ha arribat el moment de fer-ho, no, no es retiren per un acte de benevolència. Quan la gent ja no els vota com per poder manar es retiren per no perdre el xollo impressionant que tenen, tal cosa no és exclusiva dels polítics de dreta, malgrat que el comunista Julio Anguita, sent conseqüent amb les seves idees i sent conseqüent amb l'ètica que hauria de tenir qualsevol polític, en un gest, ara sí, de benevolència (amb la crisi que patim segons els polítics, empresaris, banquers, etcètera, que més cobren i viuen del xollo) ha renunciat a la seva pensió com a polític i s'ha quedat només amb la seva pensió de mestre.

Us parlo d'aquesta gent senzillament com a il·lustració només. Perquè veieu que els grups de dreta es mantenen units malgrat totes les desavinences que puguin haver entre aquests, desavinences que formen ja part de la parodia nacional, sense anar més lluny, és un dels recursos més utilitzats al programa Polònia.

Tanmateix l'esquerra funciona al revés, sense adonar-se que la clau de l'èxit, com ho demostra CiU, està en la unió, l'esquerra va sempre dividint-se i dividint-se com si res. Un exemple rotund és Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual fa anys va separar-se un grup que formà el Partit per la Independència. I encara més, en el moment més inoportú per l'esquerra i pels interessos de Catalunya, es torna a vertebrar i dóna com a resultat que aparegui un nou partit (que no és que diguem que sigui molt esquerrà precisament) amb la denominació de Reagrupament. Aquí no s'acaba la història, doncs Reagrupament comença a patir una fuga de persones que se'n van a un altre nou projecte, Solidaritat Catalana per la Independència, SI, que dic que sí, que així és. La cosa no és tan senzilla però resumeixo. S'ha de dir que malgrat la bona voluntat i la dura feina de moltes persones amb bona fe ha estat impossible dur a terme una coalició de partits. O sigui l'esquerra es desmembra i, sovint, ho fa en els moments més crítics, com va passar a la guerra civil. Els motius no els analitzaré ara.

Per acabar només diré el mateix que he dit en un altre bloc: Els grups d'ideologia dretana, malgrat que estiguin en baralles contínues sovint, sí, la dreta sempre es manté unida per seguir aferrant-se al poder, per conservar els privilegis dels quals han gaudit tota la vida. Què difícil és canviar la dinàmica mentre siguem xais ben domesticats

ASSEMBLEA CIUTADANA PER INCLOURE EL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ D'AHIR DISSABTE AL VESPRE. ALLÒ QUE POTSER NO HEM ENTÉS

Vaig a fer d'advocat del diable per a veure si es pot esclarir realment què va passar ahir:

El sistema assembleari es basa en la presa de decisions a través del consens no de votacions per majories. El mètode assembleari utilitza les votacions en assemblees multitudinàries per majories perquè sinó seria del tot inviable; perquè de fet està pensat per utilitzar en unitats descentralitzades (assemblees de barri, per exemple). Com està concebut per corregir ell mètode tradicional, que tant es critica del comunisme mal aplicat o mal entès, al que se li diu ''dictadura del proletariat o dictadura de la/es majoria/es', segons el mètode utilitzat conté un tipus o un altre d'estratègies consensuades de correcció per evitar que les majories imposin la seva voluntat a les minories. Si en la votació d'ahir 40 persones (que és una xifra significativa; desconec el mètode però que utilitzen) van demanar que es tornés a votar perquè no s'havia entès bé el plantejament de la pregunta, estan en principi en el seu dret. Ara bé, ho van fer per incloure de nou un torn de debat perquè la primera votació els va agafar per sorpresa. És fàcil manipular una assemblea de mil·ers de persones quan no es té la suficient experiència, no dic que no hi hagués un intent de manipulació, perquè es diu que el tema ja s'havia debatut, però potser tampoc és així perquè s'havia debatut el tema però crec que no el contingut exacte de la pregunta que s'havia de votar. En tot cas, entenc que per prudència qui coordina la votació en aquell moment ha de tirar cap enrere la votació i passar a debat per evitar el rodet de la majoria. No estic posicionant-me, si ho fes estaria molt clar la meva posició: sóc independentista . Ara bé, cal pecar per defecte que per excés en un cas així per evitar que la majoria imposi la seva voluntat quan hi ha persones que potser no poden haver entès bé la qüestió. Vaja, faig d'advocat del diable, però és evident que un cop debatut no s'hauria de permetre ja més demandes de debat pel fet que SE SUPOSA QUE LA VOTACIÓ D'AHIR ES VA TIRAR ENRERE, ES DEBATIA I ES TORNAVA A VOTAR, en principi res a objectar, però hem de pensar que DONADES LES HORES QUE EREN EL DEBAT S'AJORNAVA PER AVUI COM SI ES TRACTÉS DE LA MATEIXA SESSIÓ (PERÒ AJORNADA TEMPORALMENT), LLAVORS AVUI CONTINUA LA SESSIÓ, ES FA EL DEBAT I ES VOTA. Un cop debatut entenc que la votació que es faci haurà de respectar la decisió de la majoria, ara sí, perquè les minories ja han tingut l'oportunitat de debatre i buscar consens. El problema que pot donar és que avui no hi hagi, que no té perquè haver-hi el mateix percentatge de persones a favor o en contra de la proposta, clar això succeeix quan l'assemblea està formada per persones variables, però en aquest tipus d'assemblees això és del tot incontrolable perquè són assemblees per tota la ciutadania, no per a un grup fix, evidentment.

Si algú li sembla que el meu raonament no és correcte, per suposat que pot il·lustrar allò que dic

#acampadabcn #catalanrevolution

Aquests dies pateixo contradiccions enormes i em pregunto: Quin és el meu poble? Qui són els meus?

Aquests dies és quan més m'aborden les contradiccions. Pensava que hi havia coses que les tenia clares fins que he vist la cara de la bèstia. He descobert entre la gent del meu poble autèntics animals voraços plens d'odi contra la gent del poble, he trobat entre la gent del poble crítiques ferotges contra el meu poble. Em pregunto si els governants, els privilegiats, els xais domesticats i els fanàtics del meu poble són la gent del meu poble o si el meu poble és la gent del poble, amb les seves imperfeccions i contradiccions com éssers humans que són. Em pregunto si el meu poble és la gent de diferent color, llengua, raça i religió que pateix al carrer o bé el meu poble és el grup 'dels meus', entre els quals tinc autèntics enemics perquè van contra els meus propis interessos. Veig que abunden entre els privilegiats del meu poble també gent que no ha parlat mai la meva llengua i que no la pensa parlar mai. Veig que entre els uns i els altres hi ha gent que lluita feroçment per ocupar parcel·letes de poder. De fet molta gent del meu poble ja les ocupa. (Sé que el poder sempre és l'enemic a combatre, això sí que ho tinc clar). De fet, em pregunto qui són 'els meus'. Veig que els hereus dels privilegis són del meu poble però estan contra el poble. A quin poble pertanyo jo?

Els catalans no aprendrem mai (curt, directe i concís)

Vam viure una guerra civil mentre Catalunya s'independitzava, ja ho era i els catalans ens van donar d'´hòsties entre nosaltres. Quan s'havia de buscar aliances dins, i fora si calia, ens dedicàrem a donar-nos d'hòsties entre nosaltres. Com no podia ser d'una altra manera van guanyar la guerra els autèntics enemics, i Franco ens va dotar d'una dictadura que es carregà tots els drets catalans i va blindar el seu sistema a través d'un Rei i una constitució que ens ha fet esclaus i ara ja no som independents i a sobre hem perdut molts altres drets. A les darreres eleccions al Parlament molts independentistes i més nacionalistes es van dedicar a desgastar Esquerra (ERC) fent el joc brut a favor de CiU (l'oligarquia catalana), d'això va tenir especialment la culpa SI i Reagrupament -i jo i d'altres ho veiem venir i en vam avisar- sempre per trobar la nostra parcel·leta de poder perdem de vista el nord. Ho teníem a l'abast, ERC no era l'enemic, l'enemic és l'oligarca, aquell que es dedica a dividir per treure'n profit i vèncer i així va succeir. Ara haurem d'esperar qui sap quant, mentre els oligarques es dediquen a continuar creant divisió i cada cop fent les coses més difícils. Com que no ens adonem de què va la pel·lícula i com que no ens adonem qui són els nostres, ara carreguem contra els acampats, com si ells fossin 'els altres' i la cosa no anés amb nosaltres, però són també les nostres acampades, són de qui vulgui sumar-s'hi i no són de qui vulgui desentendre'ns, afortunadament no tenen ni líders ni cap tipus d'organització, és un clamor popular -som nosaltres- que reivindica un món més just per aquell que ho vulgui prendre, un món més just també per Catalunya, són les nostres acampades, les acampades de Catalunya. Però no, ens tornem a donar d'hòsties, sense veure o no volent veure que al darrere de la divisió es troba de nou CiU. En el moment oportú vam oblidar que qui podia fer el canvi possible i qui era el nostre aliat era ERC i li van entregar el poder de forma gratuïta a CiU. Tornem a cometre els mateixos errors, pegar-nos d'hòsties entre nosaltres, mentrestant l'oligarca continua traient-ne profit i nosaltres continuem perdent les batalles i la guerra. La història i la realitat són tossudes però nosaltres hem perdut tots els llibres d'història i estem perdent la noció de la realitat. Perdem la independència però continuem perdent la resta de drets ciutadans. No sóc un savi ni un predicador, sóc normal i corrent,  però tinc un cap per pensar, uns ulls per observar i també una certa edat, o sigui una certa experiència vital, per això ho puc dir més alt però no més clar