31 de maig 2008

ESCENA D'AMOR



(VER EL ORIGINAL EN CASTELLANO)


Què bonic estimar aquell cos de dona
suau i amable venint cap a mi.
Fonent-se entre els meus braços,
fonent-me entre els seus besos.
I penetrant en ella
tranquil·lament.
Sense presses.
Però això sí... intensament.
Sentint al límit el plaer de refregar
-nus els nostres cossos-
les nostres pells abrusades,
...cremant-se
de manera incandescent...
Entre paisatges de llençols
i jocs de carícies
que em fan estremir fins a l'ànima.
Malgrat que de poc em serveix l'ànima
en aquell instant de fusió de les nostres cèl·lules;
l'ànima hi és allà a aquell moment,
el nostre cos és l'ànima en aquella hora,
el nostre cos és perfecte, és el tot;
és més... és el tot i mig.
I al fons de l'escena...
el suau cruixit dels troncs
que es retorcen entre el foc de la llar
és gairebé imprescindible.
Sí, amor meu, és del tot imprescindible.

Jordi Gomara, Tordera, agost de 1982
Adaptació al català, Vallromanes, 31 de maig de 2008, de l'original Escena de amor

FOTOGRAFIA: Com a mínim un dels que hi surten sóc jo

Motigo Webstats, el gran "spammer"



Fent un parèntesi entre una sèrie d'articles que pretenen en certa manera obrir el bagul dels records, avui us vull advertir de quelcom que ja comença a ser certament molest quan obres certs blocs i certes pàgines web. Continuant amb un article anterior on parlava de la publicitat spam que apareixia en forma de finestra emergent o bé intercalada (incrustada) entre els comptadors de visites o programes d'estadístiques d'algunes pàgines, he comprovat que efectivament el recurs que provoca aquesta publicitat és ni més ni menys que el popular programa d'estadístiques Motigo Webstats, no hi ha cap dubte i ho podeu comprovar de la manera més senzilla, doncs haureu advertit que quan entreu al meu bloc ja no hi apareix cap tipus de publicitat, ni finestres emergents, ni publicitat incrustada. Ara bé, comproveu-ho si voleu, entreu a un altre bloc meu, Espai Vallromanes, i com podeu advertir-hi ara sí que hi apareix publicitat; això ho podeu també comprovar amb qualsevol de les moltes pàgines de moltes companyes i companys que tenen Motigo Webstats i veure que, invariablement, apareixerà publicitat en obrir-les. Tanmateix en altres que no tenen instal·lat tal recurs aquesta no hi apareix. Si quan s'obria publicitat amb la cançó del Chikilicuatre era ja molest, ara que apareix publicitat amb l'himne del Reial Madrid tal cosa ja és intolerable; perdoneu-me els madridistes, en tot cas :-)

Si us asseguro tal cosa, ha estat després de molts dies d'haver desinstal·lat Motigo Webstats del meu bloc i comprovar que totes les vegades que hi entrava des de llavors no he tornat a veure més cap tipus de publicitat.

30 de maig 2008

Toni Ibàñez entrevista a Jordi Gomara

Demà (millor dit: avui) m’entrevisten a la ràdio. Bé, com T.D.Q. (*) ja ho va anunciar al seu moment, no cal pas amagar-se: a Vallromanes hi existeix una emissora local –municipal- de ràdio Ràdio Vallromanes (un nom original) al 94.2 de la FM. Dins d’aquesta emissora, que fa poc que té programació, hi ha un programa titulat CAPVESPRE que dirigeix Tros de Quòniam (*); filòsof, escriptor expert en guanyar premis literaris, més jove que jo, més calb que jo, més bloguer que jo, més articulista que jo, més culte que jo, més treballador que jo, que viu més al fons de la vall que jo, que té més corbates (veure-hi l'article"ser d'esquerres") que jo, que parla el català amb més accent valencià que jo, que canta menys que jo, que escriu més poemes que jo, més socràtic que jo, que agrada menys a les dones que jo, (m’ho imagino, sóc més guapo i ben plantat que ell), que té millor cotxe que jo, que llegeix més que jo, que té una càmera de fotos pitjor que no pas jo, que guanya menys premis de fotografia que jo, que escriu menys cançons que jo, que és menys tímid que jo, que és provocador i irònic com jo, “despertador” de ments alienades (o sigui professor de filosofia), violador insaciable de biblioteques i llibreries, una mica convergent (veure-hi l'article "s'ha acabat el bròquil"), anticarotià declarat”, etc.

Demà m’entrevista amb el seu “equip de col·laboradors”, hi posaran una cançó meva, recitaré un poema meu –encara no sé quin, doncs tots són iguals de dolents, hahaha- i parlarem una mica de la meva “vida artística” (hahaha). No ens enganyem, segurament volien entrevistar a alguna persona que tingués coses interessants a dir i com que previsiblement els ha fallat, hauran pensat: “hem d’omplir el forat encara que sigui amb aquell que fa de tot però no té N.P.I. de res”, o sigui jo. A això que faig jo li diuen “creació”. Jo sóc “creador”; creador de cançons, creador de poemes, creador de pàgines web, creador de posts, creador d’imatges, creador de música, creador d’articles socials, “polítics” i d’opinió, “creador de consciència social”, creador de grups d’amics, creador de “bones atmosferes” que “trenquen el gel” quan tothom observa i ningú no participa en un xat, creador d’inoblidables vetllades –amb sopar inclòs- amb els amics a casa meva, creador de polèmiques –especialment de converses polèmiques”- creador d’ironies, creador de les meves pròpies ítaques, etc. Ara està de moda “l´ésser creador”. Jo sóc una persona de moda (hahaha), jo sóc un creador; un “multicreador”. Jo sóc un JASP. En fi, quina quantitat de bestieses poden arribar-se a dir a aquestes hores de la matinada.

Bé, demà segurament estaré “cagat de por”, fa gairebé vint anys que va ser l’última vegada que vaig anar a la ràdio, a Radio 4, al programa La revetlla dels maniàtics, de la mà de Joan Grau (veure-hi l'apartat "temporada 2001-2002", paràgraf 4) -un senyor dels que en mi veien a una jove promesa en la cançó d’autor del païs- i no perquè jo fos maniàtic, jo simplement hi anava a cantar. Jo això de cantar en públic, sortir a la ràdio, etc. ja ho tenia una mica oblidat i ara darrerament em dóna per descobrir un munt de gent al meu entorn que es dedica a la música, treballen a la ràdio (encara que sigui local, hahaha), etc. Ara ja “no tinc edat” per a aquestes coses, sóc un home “adult i responsable”, amb dona, fill i gos i xalet a la muntanya, pensionista “cuarentón” -però jove físicament, que consti- amb fòbia social i ansietat generalitzada que diuen els especialistes de l’ànima. No, no tinc cap problema en confessar-me públicament. No m’espanta pas dir “la veritat”; “la verdad es una arma cargada de futuro”.

Sí, demà estaré “cagat de por”, amb la meva “fòbia social” pujada de to en aquestes últimes setmanes, però donaré la cara amb orgull davant la “nutrida audiència local”. Recordaré aquells versos d’aquella cançó meva de la meva joventut:
Tu ets la llum, ets un poema.
Tu ets tot allò que jo faig, tot allò que jo sé.
Tot el que sento, tot el que veig.
Sense tu no sóc res; menys que un gra de cafè.

Menys que això, encara molt menys,
jo sóc una mota de pols dins el vast univers;
una veu callada en el silenci infinit
d’una boca tancada fa mil segles.

D’aquí sortiré a buscar-te on sigui

i mouré mil mars pel teu nom.
Potser no sigui victoriós però per tu ho intentaré;
almenys ho intentaré.

Tu ets la meva inspiració, per tu ho faig tot,

però encara no et sé, no et conec.
No sé com ets, malgrat que t’he viscut,
malgrat que t’he somniat,
malgrat que t’he tingut.

Et porto sempre dins del meu cervell,

sempre present;
tu ets la meva raó de ser.
El mecanisme intern
que fa moure el meu cos,
que fa que estimi el meu cor,
que fa que t’escrigui la cançó.

Per això la canto ara,

per això estimo a vegades,

per això jo vull que em senti avui tothom.

Jo per tu triomfaré o almenys ho intentaré.


PER TU
. Lletra i música: Jordi Gomara. Barcelona, 1983



PD: Un altre dia la gravaré amb la guitarra perquè la podeu escoltar (**). Vinga! ja està bé de rotllo per avui, bona nit als qui encara estigueu desperts xafardejant per la xarxa.
_____________________________________________________

UN DELS COMENTARIS AL POST:

[TdQ] (*) said: cagat de por?

13/05/2005, at 08:05 [ Respon ]
¿Es pot saber que fots despert a aquestes hores de la matinada?! xD! ¿Igual no has pogut dormir per culpa de la superentrevista que et farem avui? Que no n'hi ha per a tant, home, que això és un poble petit i no ens escolta ni el gos... Estem entre amics. M'ha agradat el post catàrtic que t'has cascat, però el discutiria en alguns punts decisius. Per exemple, no és cert que jo sigui menys guapo que tu o que tingui menys èxit amb les dones. Etcètera. Ja en parlarem aquest CAPVESPRE, eh... Ens veiem a l'hora convinguda. I fes la migdiada, recoi, que si no te m'adormiràs davant del micròfon!
______________________________________________________
Article escrit el dia 13 de maig de 2005 al meu bloc ITACA2000 NEWS (bloc antic) amb el títol: Entrevista a la ràdio

* T.D.Q./TdQ = Toni Ibàñez
** Ara sí que és cert que la gravaré amb la guitarra (només amb la guitarra de moment). El motiu de no haver-ho fet abans és perquè no tenia micròfon en condicions per a poder fer la gravació, si més no, de la guitarra i perquè havia abandonat momentàniament les meves activitats musicals
Nota final: Alguns enllaços estan trencats perquè han estat eliminats, suposem, després de tant de temps que ha transcorregut des que vaig fer l'article, però he preferit deixar-ho tot com hi era originalment

29 de maig 2008

Cançó de joventut i article "de joventut (?)"

El meu post d’avui és molt especial. No havia escrit res aquí des de dilluns, però avui, encara dijous, toca publicar aquest nou post que, tenint en compte l’hora que és ara, el tindreu a la vostra disposició sent ja la matinada de divendres.

Dic que és un post molt especial perquè és una cançó meva. Per fi, des del Nadal que em van regalar el meu teclat M-AUDIO Keystation 49e i un eMac d’Apple, he pogut donar per acabat el meu primer projecte musical cantat, arranjat, orquestrat, mesclat i gravat per mi, gràcies a l’aplicació musical Garage Band d’Apple. Ha estat un llarg temps de proves, de desencisos, de “depres” en observant els resultats; mai no m’havia vist en la tessitura d’haver de fer de tècnic de so, gravant, mesclant, equalitzant, etc., o sia, treballar amb tot un veritable estudi de so, encara que “virtual”, amb pistes per a cada instrument, etc. La veu està gravada en el mateix micròfon miniatura que porta la mateixa computadora; no és un micròfon professional però quina meravella!

Així que ja podreu gaudir, si voleu, del resultat. És una maqueta, o millor dit, l’assaig general “virtual” del meu primer tema gravat. Haig de dir que no serà una versió definitiva, però ja tenia prou ganes de llençar alguna gravació a la xarxa. Per coses de l'atzar, o vagi vostè a saber el perquè, vaig triar aquest tema per a fer la primera prova amb “les joguines” que em van regalar al Nadal. Aquesta cançó és força antiga, del 3 de juny de 1981, malgrat que té una especial significació per a mi. La vaig dedicar a una amiga del barri, quan era jovenet, que es diu Eloïsa, i per allò de la musicalitat la vaig titular Eloise.

La història de la cançó és la següent:
Jo portava uns negocis familiars en aquella època, entre ells, una botiga de llibres, papereria, revistes, joguines, caramels, etc. L’Eloïsa era una amiga que venia, si més no, cada tarda a xerrar amb mi, amb la meva mare, amb el meu germà i ens fumàvem unes quantes cigarretes mentre fèiem tertúlia. La seva família en aquells moments estava travessant una època no molt bona econòmicament i L’Eloïsa buscava feina. No en tenia de massa estudis i estava disposada a treballar en el que fos per tal d’ajudar la seva família. Eren temps, com sempre, en els que no era gens fàcil trobar una feina i menys sense tenir estudis ni experiència laboral. El cas és que li van oferir anar de serventa a una casa a un altre barri de Barcelona, però havia de quedar-s’hi a viure. Després de pensar-s’ho i parlar-ho amb la seva família, va decidir acceptar aquesta feina.


Sempre recordaré aquella tarda del 2 de juny de 1981, quan amb llàgrimes als ulls, l’Eloïsa ens va comunicar que se n’anava i havia d’abandonar casa seva, el seu barri, la seva família i els seus amics. Jo, com a regal sentit, aquella mateixa matinada li vaig compondre la cançó que ara us presento. Vaig agafar un cassette “patatero” d’aquella època que jo tenia, li vaig endollar un micròfon també “patatero”, vaig agafar la meva guitarra, bolígraf i paper i me’n vaig anar a la cuina per a no molestar ningú de casa mentre dormien i li vaig fer aquesta cançó. Al dia següent, tenia preparada la meva guitarra a la botiga i tan bon punt l’Eloïsa vingué a veure’ns, i pràcticament a acomiadar-se de nosaltres, li vaig cantar la cançó. Ja us ho podeu imaginar el que representà per a ella aquest regal. En fi, en honor de la veritat, us haig de dir que al final li sortí una altra feina i no va marxar del barri. Qui n’hi va marxar molt temps després vaig ser jo. I ara em teniu aquí amb aquests assumptes “blogueros”.


Li vull dedicar aquesta cançó a Tristany, per què? Perquè em sembla un tio collonut, dels pocs que m’he trobat encara en la meva curta vida de blogger, li la dedique perquè m’agrade la seua especial sensibilitat, la seua amabilitat, la seua disposició a escoltar i a participar sempre en la nostra xarxa de bloggers, perquè m’encise lo seu lirisme quan escriu, la seua originalitat i lo seu respecte vers los altres bloggers, aixina que Tristany esta va per tu.

També hi afegeixo una partitura que m’he trobat al “bagul dels records” que no sé quan la vaig escriure, però es tracta d’una espècie de projecte (supose) de guitarra solista per a acompanyar la cançó d’Eloise. Deu ser també dels anys 80 i, com a l'Elisenda li agraden tant les coses antigues –fotos, gravats, postals, pòsters, estampes, llàmines, etc.-, crec, doncs aquesta partitura la he penjada expressament per a ella, i d’aquesta manera a l'Elisenda li dedico la meva partitura la qual està escrita a llapis amb la meva lletra, a l’original. O sigui que és un manuscrit “històric”. I, a continuació, us poso la lletra de la cançó, no és una joia poètica però penseu que és del 1981, és una cançó de joventut, malgrat que el més important és el sentiment, el motiu que em va empènyer a escriure-la.


M’agradaria que me’n comenteu les vostres impressions. Salut i fins aviat!


A continuació podeu escoltar la cançó:

* (Veure notes al final)

Aquí podeu descarregar la lletra de la cançó en format word: Eloise.doc ** (Veure notes al final)

Aquí podeu descarregar la partitura de “projecte de guitarra solista” que no s’ha dut a terme mai

Aquesta partitura que no sé de quan data, però que m'imagino que pels vols del 80, és un projecte de guitarra solista per a acompanyar a la cançó d'Eloise. Està escrita a llàpis per mi mateix sobre un paper pautat per a música.

ELOISE

  • Lletra i música: Jordi Gomara, Barcelona, 3 de juny de 1981
  • Teclat, ritmes i veu: Jordi Gomara
  • Arranjaments, orquestració, harmonització, mescles i enregistrament: Jordi Gomara
  • Interpretada i gravada a Vallromanes per Jordi Gomara amb un Teclat M-AUDIO Keystation 49e i una computadora eMac d’Apple amb l’aplicació Garage Band d’Apple
  • Maqueta acabada el dia 14 d’abril de 2005
_________________________________________________

Article escrit el dia 15 d'abril de 2005 a ITACA2000 NEWS (bloc antic)
  • Fotografia: jo cantant-li una cançó a la meva cosina Montse en el restaurant on feia la celebració de les seves noces (fa ja uns quants -força en veritat- d'anys)
_________________________________________________

* MySpace Música (en construcció): http://www.myspace.com/jordigomara (Si us falla Castpost o va massa lent -hi podria succeir-, a MySpace podreu escoltar la cançó només fent clic a sobre de l'enllaç anterior)

** Aquí podeu veure la lletra d'Eloise sense haver de descarregar el fitxer

27 de maig 2008

L'edat de la innocència



Andratx.-Hidalgo: "El destí de la construcció era un magatzem, però es va convertir sense jo saber-ho en un habitatge"

PALMA DE MALLORCA 5 de maig (EUROPA PRESS)

.............................................................................

EL MEU AMOR DINS UN PAPER (Poema de joventut)

(VERSIÓN ORIGINAL EN CASTELLANO)


Jo vindré a veure't amb qualsevol excusa
per poder ser a prop teu.
Sé que sempre que hi vingui t'hi trobaré,
et miraré i tremolaré,
ho notaràs, és lògic.
Pensaràs que sóc ridícul;
un simple idiota.
Però necessito veure els teus ulls que són càlids i profunds
i em dibuixen un somriure,
necessito veure els teus llavis, pinzellada mestra,
que endevino acollidors i amables...
i m'imagino que acaricio el teu cabell.

És vulgar escriure un poema d'amor d'aquest tipus;
de l'ús, frases i paraules estàndard
han quedat ja velles i ragudes.
Però necessito dir-te,
necessito dibuixar-te al meu paper,
per creure que et sento,
per creure que, sí més no, me'n pertany la teva descripció.

Bé, no sé si t'has adonat...
jo vinc a veure't cada dia.
I després, quan arribo a casa,
et busco al meu paper.

Jordi Gomara, Tordera, agost de 1982
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Mi amor en un papel

FOTOGRAFIA: Jordi Gomara. La Casa d'Orlando. Orlando, 17 de juny de 2007. De la colecció La casa d'Orlando i el llac

26 de maig 2008

IV Ral·li fotogràfic de Vallromanes



I ja en són 4. A causa de l'èxit en augment aconseguit en les anteriors edicions del Ral·li Fotogràfic de Vallromanes, no ens podíem estar de convocar-ne un altre. Ja ho saps:

Porta la teva càmera digital o analògica i participa de la festa el proper diumenge 1 de juny. T'hi esperem!

AQUÍ TROBARÀS LES BASES PER A PARTICIPAR

Aquest esdeveniment està organitzat per l'Associació Amics de la Fotografia de Vallromanes, de la qual sóc el Secretari. I si vens diumenge m'hi trobaràs. Fins el proper diumenge, doncs

25 de maig 2008

La dedicatòria de la Mireia Galindo



La tarda-vespre del dia 21 de maig va ser un moment especialment entranyable. A la Llibreria Catalònia de la Ronda Sant Pere núm. 3 de Barcelona va succeir un fet que podria no haver escapat de la rutina urbana de la metròpoli, la presentació d'un llibre nou no deixa de ser una cosa gairebé quotidiana encara que sembli mentida; hi ha un munt de presentacions de llibres habitualment malgrat que no sempre ens n'assabentem. Però aquesta vegada, el fet de tenir assegut al meu costat esquerre al Joan Arnés i una joveneta rossa guapíssima i simpàtica al meu costat dret, que de per si ja és quelcom que esdevé extraordinari, podria haver quedat només aquí. Estic ben casat i la noia rossa segur que no m'hagués fet massa cas tampoc, hem de suposar i, sí, confesso que un dels motius que em van portar a la Llibreria Catalònia era el fet de trobar-me amb el Joan Arnés. Cal dir que Joan Arnés i jo ens comuniquem de tant en tant a través d'internet, fent ús d'allò que ara anomenen tan horripilantment 2.0 que és una denominació ben lletja, poc literària i poètica i molt deshumanitzada; els humans tenim aquells estranys i gairebé ximples costums de posar a les coses de vegades termes ben idiotes i del mimetisme, algú s'inventa una paraula o una expressió que pot ser més o menys adequada o canvia la manera de referir-se a algun fet al que tota la vida ens hem referit d'una manera ben determinada i, de cop, tothom comença a utilitzar els termes nous, per exemple aigua de boca per referir-se a l'aigua potable o sanitària, o mobbing a l'assetjament laboral de tipus "conspiratiu", o nivell a allò que és àmbit, etc.; especialment els periodistes i els polítics són d'aquesta mena i també alguns d'altres que no són ni una cosa ni l'altra.

Tanmateix en Joan Arnés i jo no havíem tingut cap contacte desvirtualitzat (un altre terme horrorós) des de la trobada de blocaires de Sant Pol (originàriament aquí). Precisament aquell dia també molt especial vam dinar a un restaurant magnífic en una terrassa interna però oberta on tenia davant meu l'adorable i "artística" (és artista) Erakkia, al meu costat dret a Saül Gordillo i a l'esquerra, com no, al meu amic Joan Arnés. D'aquella també entranyable trobada ja hi vaig parlar al seu moment -en vaig escriure un post l'enllaç del qual és més a dalt- i precisament arran d'aquell post (antic, una mica espontani on vaig tractar de fer una espècie de prosa poètica molt millorable però sentida i fresca de les sensacions que hi vaig viure) hi sorgeix la dedicatòria que la Mireia Galindo -en veritat en Manel Riu- em va escriure al llibre que vaig comprar (i pagar religiosament, que consti, he, he, he...)

Haig d'aclarir que quan vaig entrar a la llibreria en Joan Arnés estava comprant un altre llibre que jo no compraré sentint-ho molt o potser sense sentir-ho tant. I mentre acabava de pagar-lo i petàvem la xerrada, la sala de dalt, on es feia la presentació del llibre, s'havia anat omplint. Així que quan vam arribar-hi, al temps que sentia que la Mir Roy i el Manel Riu deien "mira, el Jordi Gomara", vam veure que ja no quedaven massa llocs per seure i anàvem a agafar unes cadires plegables quan la Mir i el Manel ens diuen que seguéssim en un banc que hi havia just davant d'ells, o sigui davant i a tocar mateix de la taula on seien els "oradors", en primera fila; en la fila d'honor. Uf!, realment interessant, semblàvem si més no el Joan Arnés i jo els convidats de més alta graduació. I allà hi érem, que si xerrant, que si fem fotos mentre arribava l'home del temps el qual havia perdut la noció del temps, doncs arribava tard.

I en aquestes que arriba en Saül Gordillo i seu en una cadira plegable allà una mica lluny i en Joan Arnés, que li professa força amistat, intenta dir-li des de la distància que segui al nostre costat -a la meva dreta concretament, on s'hi trobaven els espais lliures- però ja havien arribat un parell d'amics d'en Saül i ell s'havia acomodat ja amb ells i va declinar la nostra invitació; cal dir també que estar en primera línia de foc no li fa el pes a tothom, especialment si ets donat a la timidesa. I mira, de cop hi apareixen dues noies fantàstiques, una rossa (com ja he dit abans) que vénen directament cap a mi (uf!, el meu sex appeal és del tot irresistible!), i jo li comento al Joan Arnés: "al final he sortit guanyant".

Després tots els discursos de rigor, blà, blà, blà; haig de dir que molt bé tot, bastant interessant, instructiu i amè. Tots ho van brodar a la seva manera, la Mònica López, el Francesc Mauri, el Jordi Ferré, com no la Mir Roy i el Manel Riu, i allà al racó en Marc Volpini no va obrir gairebé boca, cal dir-ho, dissenya bé però parla poc a la vista dels fets. Fotos, algun acomiadament, la gent que agafa llibres, uns altres s'hi foten l'aperitiu per allà mig amagats i ens deixen els plats buits i una ampolla de vi amb el tap de suro foradat que no vam ser capaços de treure, la cua per poder aconseguir la dedicatòria de la Mireia i uns quants que ens apartem esperant que baixi la marea i que aprofitem per saludar-nos i criticar una mica aquells que no s'hi van presentar; això és allò políticament correcte, no?

El Saül que ens saluda, intercanvia alguna que altre "oració" amb nosaltres, després seu allà sol en un banc, i els altres que ens anem presentant. -Ostres tu, jo a tu et conec -Sí em dic Joan Safont. En Raül Presseguer de qui em sona la cara però no n'estic segur s'acomiada de nosaltres. Puc conèixer en persona a en Roi Marphille; ja ens havíem emplaçat a conèixer-nos-hi a través de twitter. Tot plegat interessant. En Saül ens envia algun somriure i va dient alguna cosa de tant en tant des de la llunyania dels bancs que estan situats a la paret per on s'hi pot veure el carrer. - Bé, nanos, jo sóc dels que treballo, ens va dir més tard i va passar a acomiadar-s'hi.

Al final, quan ja no hi quedàvem més que els "guapos de la pel·lícula", vam procedir a presentar els nostres llibres a la Mir i a en Manel perquè ens els dediquessin. Val a dir que jo li vaig donar el llibre a la Mir perquè jo tinc una certa predisposició cap a les dones i no tanta cap els homes barbuts. Però hi havia algú que va retirar el meu llibre, mentre jo comentava alguna cosa amb no sé qui, per tal que la Mir li signés el seu primer que a mi. I jo després vinga a buscar el meu llibre i que no el trobo, quan havia anat a parar a les mans del Manel al qual li comento que preferia que me'l dediqués la Mir per la meva predisposició natural cap a les noies guapes i dolces però que bé, ja que el tenia ell no era tampoc massa adequat fer-li el lleig i menysprear allò que hi volgués escriure; i no em va anar malament ja que em va fer una dedicatòria que em va agradar d'allò més i em va tocar la fibra sensible, especialment quan ens comenta que sempre es recordava d'aquell post que jo vaig escriure després de la trobada de blocaires a Sant Pol i que li va emocionar. Sí, em tocà la fibra sensible perquè, tal com li vaig explicar, aquell dia de Sant Pol va ser-hi també molt especial per mi; era d'aquells dies amb una "metereologia" fantàstica on tota la gent amb la que t'hi trobes està excel·lent en aquella ocasió i fa que t'enamoris de tot. A aquella trobada a Sant Pol, sense oblidar-me dels altres -als quals faig referència al meu post- vaig conèixer al Quico Ventalló, un tio collonut del que guardo especial afecte des d'aquell dia (malgrat que ja ens coneixíem a través de la xarxa) i del qual guardo també un bol que em vaig portar de casa seva a Terrassa el dia que ens vam reunir uns quants blocaires per parlar del projecte que va donar lloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, on vaig conèixer en Marcús, en Toni Hermoso Pulido, en Xavi Salvatella (que és guapo el tio, malgrat que a mi no m'agradin els homes del meu mateix sexe), el Jordi Eduard Perales, l'amic Elliot Fernández i algú més que ja no recordo; els anys no passen en va. De fet ningú no va compondre precisament una llista prou exhaustiva dels que hi vam anar. Haig de dir que al dinar per a impulsar XBS hi havia més gent, com la Jessica Fillol i el Jose Rodríguez, però aquests van estar convidats a l'acte directament per mi que ja els coneixia de Red Progresista.

Bé, al final del conte ens van fer a fora de la llibreria perquè tancaven a les 9 i ja havíem superat força aquesta hora, i ens vam quedar al carrer xerrant una llarga estona fins més enllà de les 10. I per avui, acabo dient només: Joan Safont, Joan Arnés, Roi Marphille, Manel Riu, Mir Roy... "sou uns bonics"
____________________________________

Postdata: Malgrat que aquest article ja s'ha fet massa llarg, vull dedicar un poema de joventut, adaptat al català aquesta matinada, a Mir Roy i Manel Riu per haver-me donat l'oportunitat de conèixer-los en persona i de manera tan grata i entranyable. Aquest poema està en el meu post anterior, o bé el podeu trobar més avall si és que sou a la pàgina principal del meu bloc. N'he fet dos posts perquè un de sol hagués quedat massa llarg

Dedicat a la Mireia Galindo



Aquí deixo un poema dedicat a la Mireia Galindo i que enllaça a aquest article (la crònica dels fets) en referència a la trobada de la presentació del llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) del dia 21 de maig a la Llibreria Catalònia:

Com un riure despietat (un poema de joventut)

(VERSIÓN ORIGINAL EN CASTELLANO)

Fins i tot en el somriure més lleu hi nia una llum
que s'oculta rere l'infinit impenetrable de la calma.
Però no és del tot impenetrable allò que presagia
clars auguris d'esdeveniments futurs, que són indicis
que alguna cosa s'hi acosta en un avenir més o menys venidor
cap a un demà posterior.

QUINA SENSACIÓ MÉS INCREÏBLE LA QUE ENS ÉS PROPORCIONADA
QUAN ENS MOVEM DINS D'UN ESPAI INTEMPORAL!

No és impenetrable allò que permet ni tan sols ínfimes
probabilitats de penetració.
Malgrat que, òbviament, no sempre ens és lícit ni fins i tot desitjable
el dur a terme acció tal que presagiï indicis
d'auguris que anuncien avenirs futurs...
ni encara que del somriure més lleu en neixi una flor cada matí.

Quan contemplo la lluna és que recordo
que el sol neix tres-cents seixanta-cinc dies cada any
per morir-se Déu sap cap a on! amb la seva llum
que penetra infinits de calmes que hi nien en els somriures més lleus.
I cada nit la lluna torna a sorgir amb el seu riure despietat.

...És quan més et dic que menys t'anomeno
i per això he callat.

QUINA SENSACIÓ LA DE SENTIR-SE ABSORBIT CAP A
L'INTERIOR D'UN TEMPS INESPACIAL!

Tant se val, demà diran que és un altre dia,
però jo sé que el dia no ha canviat perquè jo neixo tres-centes
seixanta-cinc vegades el mateix dia per dir-te que el meu poema
amaga impenetrables auguris de llums que nien en les calmes més
temporals d'espais proporcionals que es mouen dins de
sensacions absorbides cap als indicis més duts a terme de
Déu sap cap a on s'oculta tal òbvia penetració que acciona
el riure despietat d'ínfimes flors.

Total, per a quatre dies que hi vivim!


Jordi Gomara
, Barcelona, 13 d'agost de 1986
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Como una risa despiadada


Fotografia: ¿Por qué reimos? de elporquedelascosas.com

22 de maig 2008

Tarda-vespre amb la Mireia Galindo



(NO US PERDEU EL REPORTATGE "ERÒTIC" A LA DEDICATÒRIA DE LA MIREIA GALINDO)

Pensava penjar totes les fotografies de la trobada eròtica amb la Mireia Galindo ahir a Barcelona, però, tenint en compte que en són 15, no s'obrien en aquesta pàgina; així que les hi podreu trobar a Flickr. La crònica escrita vindrà més tard. Les fotografies les hi he posades sense cap tipus de retoc, per facilitar que qui vulgui descarregar-les les pugui trobar "en brut" i, d'aquesta manera, si vol, pugui fer el tipus de retoc que millor cregui adient (exposició, contrast, color, enfocament, etc.) per tal de millorar o empitjorar (això no se sap mai) la imatge. Les imatges a diferents mides, inclosa la mida real (de més qualitat, per suposat), com ja he dit, les trobareu a la meva pàgina de Flickr (on hi trobareu també la descripció de les fotografies; nom dels assistents principals a l'orgia, etc.) :

http://www.flickr.com/photos/itaca2000/tags/mireiagalindo

Gaudiu de les fotografies i no us feu coses lletges mentre les mireu

RECORDEU DE LLEGIR, SI VOLEU EVIDENTMENT, EL REPORTATGE SOBRE LA DEDICATÒRIA DE LA MIREIA GALINDO

20 de maig 2008

Coses de Les Espanyes



Llegeixo el següent al bloc de l'amic Antoni que escriu des de Sant Pol:
Ramón Calderón, president de Real Madrid, parlant les possibilitats del Barça de guanyar la Champions va declarar fa uns dies: Y sé que esto puede no ser popular; yo me alegraría que gane el Barcelona... en vez de ganarlo otro equipo extranjero. (Aquí podeu escoltar l'audio).


Francisco García Sanz, president del consell d'administració de Seat, quan un periodista de l'Agència Catalana de Notícies li va recordar que no hi ha cap cotxe de la marca amb nom de ciutat catalana va afirmar: Nosotros somos españoles. (Aquí podeu llegir la notícia complerta).

Aquí podeu llegir el post sencer

Però mireu, encara podem veure d'altres "curiositats":
"Me da mucho la sensación de que la final de copa será como una final europea, es decir, un equipo español, el Getafe y un extranjero, el Valencia,..."

Precisament, aquesta darrera "curiositat" que us hi he posat l'he trobada en un dels comentaris d'un article de la "Real Bitácora Balompédica Española", article que conté perles com aquesta:
"...Sin embargo, les queremos. Nos resultan entrañables. ¿El porqué? Pues porque no hablan catalán..." (referint-se al Getafe)

I encara podem trobar més "curiositats" per la xarxa, referint-se a equips dels Països Catalans, com aquesta:
"REAL MALLORCA: El equipo alemán lleva tres años deambulando por la primera división como un alma en pena." (Guía de la Liga 2006/07)

Ara, allò que recordaré sempre amb afecte especial és quan un jugador del Real Madrid, crec que Michel (que em perdoni si no va ser ell), va dir -uns dies després que el "Borbón de Las Españas" hagués lliurat la Copa d'Espanya de Futbol (anomenada també "Copa del Rey") al Barça per haver-la guanyat a la final del campionat- quelcom semblant a: "Lo que más me duele es que el Rey haya tenido que entregar la copa a un equipo extranjero"

I no recordeu quan la sra. Presidenta del Govern de la Comunidad de Madrid va dir allò de "Es una mala noticia para la Comunidad de Madrid que la sede de una empresa eléctrica que es multinacional y que es una de las grandes empresas españolas multinacionales se traslade fuera del territorio nacional"?
_________________________________

Fotografia extreta de: ANIMAL POLÍTICO

PD. Per cert en la fotografia que encapçala el meu post, veig que també s'han annexionat a Andorra que és un país europeu independent que ni tan sols pertany a la Unió Europea

19 de maig 2008

A les hores del vespre


Estaves a les hores del vespre
i jo t'hi vaig copsar.
Trist, sol, fràgil...
...despullat.

Els teus llavis de ferro
no sabien dir-me el què.
Lluïes nu i fred,
cansat de la intempèrie,
ja ho he dit: fràgil, molt fràgil
però al mateix temps omnipotent.
Els coloms no reparaven en tu,
ni en la teva presència,
ni en la teva omnipresència,
ni en la teva tebiesa
quan engalanaves el parc
amb la teva lluentor.
Una mica tímid sí
però apuntant al cel segur
quan els blaus hi queien
prop de la foscor.

Era tard, molt tard,
i jo per uns instants
et vaig acompanyar.
Vaig gravar la teva imatge
perquè quedés per sempre més
amarada de temps i infinitud.
I hi vaig marxar.
Després...
ja no t'hi he tornat a veure.
Després...
el parc ha quedat una mica més buit.
Els nens juguen amb els gronxadors
i es llencen pels tobogans.
Tothom seu a l'entrada
del bar de la plaça.
El Casal ja ha celebrat
el seu aniversari.
Els coloms s'entesten
a no venir tampoc
i les pluges de la primavera
han banyat platejades
l'ànima intemporal de la riera


Jordi Gomara, Vallromanes, 19 de maig de 2008
Fotografies: Escultura de Josep Bofill per Jordi Gomara, plaça del Casal, Vallromanes, 18 d'abril de 2007

Et convido a l'infern o a la cordura



Jo no hi vaig començar, ho saps molt bé.
Hi vas ser tu qui optà per matar gavines
amb les teves paraules com a dards enverinats,
i amb mans maldestres desbarrant tempestes
sobre l'absurd del teclat.

Jo no hi vaig començar i tu ho saps molt bé.
Hi vas ser tu qui arrencava flors i plantes
dels testos, trencant fragàncies i aromes gentils
amb la teva arrogància que expatriava lactàncies
i hi expandia rèptils

Nosaltres no ho vam començar, que bé que ho saps.
En vas ser tu, qui robava perles i diamants
tot pretenent-te la glòria amb força mala oratòria
envaint altars i púlpits tractant de parir fills més dúctils
que et conferissin la victòria

Tant sols tu ho vas endegar, només tu tan sols,
invocant satanitats, atàvics gestos heretats
d'un primitivisme salvatge, filogenèticament defectuós
que ens ha portat al fratricidi, nos desitgem vostre suïcidi
per purificar-nos el cos

Tu, només tu, tu, tu, pobre ment malaltissa
que lluny de d'encendre una llum s'endisà en una incerta penombra,
i com a bon impulsor de mobbings, ara mates,
demà llueixes com el salvador, vestint-te una certa claror,
de tal manera empates?

Ja us coneixem ben bé, mala carronya,
sou l'error genètic de l'espècie, allò que hi caldria extraure.
Si sou insignificants poc mal hi podeu fer, tanmateix
quan ostenteu poder sou la serp que enverina l'èter
que a costa de l'altre s'hi nodreix

Perdeu-vos-hi, marxeu, deixau-nos viure
que ens ofegueu amb la vostra ambició impura,
nosaltres volem aigua pura, carícies, dolcesa i cura,
vosaltres mateu la bellesa, la fraternitat universal, la tendresa;
us convido a l'infern o a la cordura

Jordi Gomara, 19 de maig de 2008

Fotografia: Posta de sol en blanc i negre per Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de març de 2007

17 de maig 2008

Més aigua... 'Qui és amo, governa'

Li estic donant voltes al cap, tard o d'hora escriuré sobre el tema de voler pujar les tarifes elèctriques un 11 % mentre les companyies subministradores fan l'agost. Però ara us vull recomanar que llegiu el següent (és senzillament genial!) :

per Vicent Partal

divendres, 16 de maig de 2008
Generalitat bananera

No voldria que ningú s'ofenguera, perquè la cosa és seriosa. Però la decisió presa ahir pel govern m'incita a fer-hi broma. Com que plou i ells volen fer la canonada siga com siga (no se m'acut cap més explicació), disposen que a partir d'ara les regles que defineixen quan hi ha sequera ja no valen i que serà el govern qui dirà si hi ha sequera o no. Ostres! Posats a decretar talment, podrien estipular que guanya la lliga no pas l'equip que té més punts, sinó el que té més jugadors fent tabola de nit? Potser un decret com aquest obriria un nou conflicte amb el constitucional, però ja no vindria d'aquí...

Continua llegint l'article...

___________________________________

Imatge extreta de: http://www.ugtcorreoshuelva.org/Actual.html

14 de maig 2008

Publicitat "spam" a Blogger



Ahir un company em va assabentar que al meu bloc hi sortia publicitat quan hi accedia, i és veritat, hi surt publicitat entremig dels motors d'estadístiques del meu bloc; exactament entre Webstats Motigo i Ecoestadistica i quan no n'apareix en aquell lloc s'obre una finestra nova al navegador amb publicitat; una finestra emergent. Ahir vaig estar una bona estona mirant els codis de la pàgina i dels elements que tinc afegits a la barra lateral del meu bloc però no vaig saber trobar el problema. Vaig consultar les ajudes de blogger però tampoc n'hi donen massa informació. Vaig fer una recerca amb google per a veure quines solucions havien adoptat les persones a les qui els passava el mateix que a mi, però tampoc vaig trobar-n'hi cap solució.

Al final vaig entrar a la pàgina del company Víctor Pàmies, que sé que és molt curós amb aquestes coses, i vaig poder comprovar que ell encara tenia més motors d'estadístiques al seu bloc però a ell no li surt mai cap tipus de publicitat. He comprovat que entrant en blocs d'altres persones associades a blogger també s'obre una nova finestra emergent. En tot cas, el que vaig fer és seguir l'exemple de Víctor Pàmies i modificar la configuració dels motors d'estadístiques de la meva pàgina, de tal manera que vaig posar les estadístiques de StatCounter i Ecoestadistica per a consulta privada només i vaig deixar Webstats Motigo com a consulta oberta; que a més crec que aquest últim no es pot posar en privat.

Vaig estar provant anit, després de modificar les configuracions, i no vaig veure que s'obrís cap finestra emergent ni que sortís cap mena de publicitat al meu bloc, però avui de nou torno a comprovar que o bé s'obre una finestra emergent o bé apareix publicitat al meu bloc. Ara si que ho tinc bé de nou. M'agradaria saber quin és el motor d'estadística que dóna aquests problemes, perquè, repeteixo, en Víctor al seu Raons que rimen té els mateixos motors que jo i encara més però al seu bloc no li passa això.

En fi, si algú em llegiu, per un casual d'aquells de la vida, i sabeu de què va el problema i teniu temps i ganes d'explicar-m'ho els vostres comentaris seran molt ben rebuts.

Salutacions companyes i companys
_________

PD. Ara bé, em sembla vergonyós del tot si és que alguna d'aquestes empreses, ja ben bé conegudes i antigues (suposadament amb un cert prestigi), que faciliten els motors d'estadístiques per les nostres pàgines aprofita aquest fet per a posar-t'hi spam, com ho és el fet que hi surti publicitat no desitjada. Però clar, de les empreses mai no pots refiar-te, ja ho sabem, "van a saco", el seu objectiu final és treure "pasta" com sigui, i moltes vegades no tenen cap escrúpul. O serà al final que el problema el causa el propi blogger?

13 de maig 2008

El meu bloc "prohibit"



Estic al·lucinant d'allò més. Cliqueu a sobre de la imatge que inicia aquest article. Des de fa uns dies el meu bloc apareix com a "prohibit" (forbidden) a Technorati; concretament des de fa 11 dies quan vaig anunciar la manifestació a Barcelona per l'alliberament de Franki de Terrassa va deixar d'actualitzar-se. Aquesta notícia que sí hi va ser publicada va ser la que va marcar l'última actualització del meu bloc a Technorati. Aquí ho podeu comprovar. Estem lluny de poder parlar d'un món democràtic i on la llibertat d'expressió és respectada, la mostra és prou aclaridora. No sé si hauria de sentir-me malament per aquest tipus de censura o, ben al contrari, sentir-me'n prou orgullós, perquè sé que hi ha blocs a la blocatsfera que mai no seran censurats, els autors dels quals insulten a tort i a dret a tothom per guanyar visites i fer-se un espai notori en la blogosfera catalana, a l'espanyola també uns altres, i fins i tot alguns a la blogosfera internacional; tristament, la majoria d'alguns amb ànims lucratius a curt o llarg termini. Aquests blocs fan mal i són molt mal exemple pels valors que transmeten -especialment pels interessos propis dels seus autors- però són allò que s'espera d'ells, el show business, la pallassada, el reality show, el conformisme, la reproducció dels esquemes socials més degradants, o no en alguns casos, però políticament correctes, l'esperit més acrític, etc., molts d'aquests solen ser alguns dels que estan primers a tots els rànquings; no tots els que hi són ho són, i no tots els que ho són hi són, evidentment, que només s'hi donin per al·ludits aquells o aquelles que s'ho han guanyat a pols.

És evident que tots els recursos existents en aquest món estan també per divertir al personal, el divertimento és necessari en el món de l'oci, però també és força trist que quan tenim a les nostres mans recursos potents, com l'escriptura, ja siguin llibres, blocs, etc., no siguin utilitzats també per ajudar a crear un món millor, com a denúncia social de tantes i tantes injustícies, per intentar un agermanament social... i no només per crear mala maror, brutícia i a sobre transmetre un conformisme fastigós que no fa res per millorar res. I ja se sap, el morb ("morbo") crea addictes perquè a una majoria de la gent, no a tothom, ens fa gràcia veure les misèries dels altres, riure'ns dels pallassos.

Llavors en el sentit del que acabo de dir potser m'hauria de sentir orgullós pel fet que un mitjà com a Technorati m'hagi censurat, però tal cosa queda lluny de les meves pretensions, per tres raons simples; en podrien ser més:

  • Pel fet que per mi és una demostració que el món ha canviat poc en els aspectes essencials i que només es considera correcte allò que quan crida l'atenció no posa en perill el sistema de contravalors imperant ni l'estatus social dels que controlen el poder (la informació, els mitjans, la força, la intimidació, els recursos, etc.)

  • Pel fet que això provoca que la informació destinada a crear opinió crítica en la societat quedi silenciada. No dic que jo sigui el millor per transmetre aquesta informació, sóc un com altre més però hi aporto el meu granet i per això m'hi censuren, no sóc dels més llegits evidentment (malgrat que conservo la tendència a estar sempre entre els destacats); entre d'altres coses perquè no escric de manera continuada i constant

  • Pel fet que així perdem oportunitats, moltes oportunitats, una de les principals és que, en tractar de silenciar aquells mitjans que poden servir de model o d'exemple per altres persones amb ments obertes i crítiques, s'està tractant d'evitar que d'altres més joves, més ben formats, més preparats culturalment, amb més informació, amb més força i empenta... que podrien contribuir a fer aquest món més habitable amb la seva escriptura, per exemple, deixin de fer-ho
En tot cas, he entrat a alguns dels fòrums de Technorati per comprovar que significava el fet que jo tingués al meu bloc el 403 Forbidden i, sumat al meu coneixement no massa extens de l'anglès, l'única cosa que he pogut descobrir-hi és que no sóc l'única persona a la qui li apareix 403 Forbidden al títol del seu bloc i que alguns afectats s'han posat en contacte amb els administradors de Technorati però no han rebut mai cap resposta.

Si bé ja sabia que la policia llegia el meu bloc des de fa anys
, ara a sobre sóc un dels "prohibits". Quina gràcia, alguns em consideren antisistema (d'alguna manera ho sóc, sí, estic en contra d'un sistema ultradretà, vull un món millor per a tothom) i al cap i a la fi, la meva pretensió és que els polítics (si hi han de ser-hi), la policia (si ha de ser-hi) i els jutges (si han de ser-hi) estiguin per donar servei al ciutadà i per protegir-lo, no per amenaçar-ho, no per aplicar-li la seva arbitrarietat, no per a deixar-lo en total indefensió i no per a veure'l com un enemic. Quan jo i d'altres intentem aportar el nostre granet de sorra per un món millor ho fem també perquè les persones que poden treballar en el que sigui que, a part de ser persones, desenvolupen una feina o funció de policia, de jutge o de polític puguin trobar també el seu espai de felicitat i desenvolupament personal i social interaccionant lliurement i obertament amb els altres i no contra els altres, i no protegint-se dels altres, i no competint amb els altres, i no tenint por dels altres, sinó ajudant-se, col·laborant-hi, tractant de tendir ponts d'enteniment, d'apropament, de cooperació, de comprensió, d'amabilitat...

Potser estic totalment equivocat respecte al que significa 403 Forbidden, tal vegada es tracta només de l'error núm. 403 i prou, però, per bé o per malament, m'ha servit, si més no, com a excusa per poder dir d'altres coses que déu sap ben bé que tenia força ganes de dir-les

Amén

PD. També sé que hi ha molts i moltes blocaires que els agradaria poder manifestar lliurement moltes coses que jo he expressat aquí però no s'atreveixen a fer-ho per no crear-se enemics o perquè s'hi troben en situacions a vegades delicades, perquè no volen donar més premsa a la "mala gent", o per altres diferents motius que entenc i comprenc però, en tot cas, sé de manera ben certa que estan totalment d'acord amb mi

12 de maig 2008

I encara més sobre l'aigua... què fa el nostre ajuntament?... què fa el nostre govern?




Aquests darrers dies ha plogut amb ganes sobre Vallromanes; bé, de fet sobre tot el territori català. Sortia del poble quan arribant a la riera, abans de creuar-la, vaig advertir la quantitat enorme d'aigua que hi passava la qual arriba després a la riera de Mogent, d'aquesta al riu Besós -segons tinc entès- i a pocs quilòmetres acaba perdent-se en el mar. Llavors vaig pensar, què fa el nostre ajuntament per evitar que tota aquesta aigua que passa pel nostre municipi no tingui més destí que el mar en una època que ens diuen que és d'escassesa? Doncs ja ho diré, absolutament res. És increïble que després de tot el temps, diners, etc. que s'ha malbaratat en tantes coses, especialment en un creixement no massa sostenible, ni organitzat. ni planificat, ni massa estètic a vegades de la vila, no s'hagi invertit en construir dipòsits que recullin l'aigua pluvial per ser després reutilitzada al municipi? Però això mateix que passa al nostre municipi, passa a tots els del costat, a tota la comarca i, en general, a tota Catalunya.

Des del govern català, des de l'espanyol, des dels mitjans de comunicació, etc., se'ns bombardeja constantment amb l'escassesa d'aigua, que potser no és tan real, que potser no es deguda als factors que ens hi volen fer creure, que potser té d'altres solucions, però que és l'excusa perfecta per pujar-nos encara més els rebuts de consum i per construir transvasaments caríssims, absurds i agressius, producte d'idees obsoletes i caduques en quant a planificació dels béns naturals, trencant a la llarga presumiblement l'equilibri ecològic del territori i enriquint a les companyies subministradores com Agbar, darrere de la qual ens trobem al gegant especulador i manipulador de La Caixa (Parlem?) que viuen a costa de la gent amb superàvits multimilionaris i, que, a sobre, pretenen que el cost d'aquest transvasament que anirà destinat principalment no a proveir d'aigua "de boca" realment sinó a interessos industrials i comercials, turístics i especulatius de tota mena, redundi en els ja cars de per se rebuts de l'aigua que paguem entre tots nosaltres.

Per a més informació: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article1820

11 de maig 2008

Encara més... aigua i peatges...



Això no ens ho acabarem pas així tan fàcilment, o comencem a construir les trinxeres (metafòricament parlant) o tots els valors, llibertats, garanties socials, etc. que vam començar a guanyar especialment a partir del maig del 68, ni que fossin aquestes aparents -que no totes ho són-, s'aniran diluint progressivament i perdent-se pel desaigüe dels transcurs temporal.

Tomàs Molina
va dir l'altre dia a La nit al dia que ja li semblava lògic que la gent pagués al rebut de l'aigua els costos milionaris del colló de "transvasament" de l'Ebre, amb el seu doble by-pass, i no l'empresa subministradora ni les "arques de l'estat". De la mateixa manera que el recent president del Cercle d'Economia i conseller delegat d'Abertis va dir que la gent ens hem d'acostumar a pagar peatges perquè és un servei de qualitat que ha d'estar proveït per l'empresa privada. Clar que la Mònica Terribas apel·lava als superàvits multimilionaris de les empreses Agbar i Abertis.

Entenem que el director general d'Agbar (que és el que li va donar la "magnífica idea" a Tomás Molina, i que semblava a l'entrevista de La nit al dia un venedor de productes per a la llar en un anunci de la TV nord-americana) és un executiu "perillós", milionàriament pagat (a costa de vagi vostè a saber), que mira els seus interessos i el de la seva empresa, de tal manera que ho fa el conseller delegat d'Abertis i president del Cercle d'Economia. Ho entenem però cal combatre-ho. Ara, no entenem que un senyor com en Tomàs Molina, simpàtic predictor de pluges i dies assolellats, faci aquests raonament tan gratuïts i mancats de tot tipus de solidaritat i lluny de la idea d'un estat del benestar. Perquè, a veure, se'ns va vendre la pel·lícula que en l'estat del benestar s'hi donarien els principis de repartiment de la riquesa i d'igualtat d'oportunitats. Doncs partint d'aquesta premissa, si hom ha de pagar el mateix pels serveis que rep, hom hauria de cobrar el mateix, sembla de pura lògica. I si no cobrem el mateix, senyors, que cobrin les despeses dels serveis bàsics i/o necessaris (1) a través de l'impost sobre la renda, i les seves variants com és l'impost sobre les empreses especialment (o sigui, impostos directes proporcionals a la riquesa, el patrimoni i els guanys) lògicament progressiu i "just", retencions més altes a les rendes més altes (perquè la tinença de patrimoni i d'altres béns, monetaris o no, no estan basats en una igualtat d'oportunitats, evidentment), un bon grapat de trams gradualment lògics i unes retencions molts baixes o nul·les a les rendes més baixes, i anar fent desaparèixer els impostos indirectes que graven a tothom per igual, perquè si no al final no ens sortiran els números.
(1) perquè aquests ho són, les autopistes també perquè hi va la seguretat (2), especialment, la dels conductors i la dels seus acompanyants, fins i tot la seguretat de l'àvia que no té cotxe d'aquell amic meu regidor d'Esquerra, el qual pensa que s'han de pagar peatges perquè no ha d'anar carregada aquesta despesa a les butxaques de la seva àvia (sic... i al·lucinant!, quants diners deu tenir la seva àvia???), o sinó que hi fotin carreteres en condicions i no "tercermundistes" i plenes de camions
(2) fins i tot aquest, que té cara de "dolent ("malo") de la pel·lícula", per cert, i molt, també diu aquí que les autopistes són més segures per la conducció

O sigui, o cobrem tots igual si hem de pagar per igual els serveis que rebem o sinó que pagui qui més tingui. Collons!, d'això es tractava, no? De la redistribució de la riquesa. Ull! amb les negociacions dels "capos" de "LOS SINDICATOS" amb el govern i la patronal anem cedint drets laborals i sindicals aconseguits durant dècades i segles i amb el rentat de cervell que ens hi estan fotent amb les preteses crisis econòmiques ens estan venent la moto que cadascú pagui pel que rep de manera igual per tothom. No podem abaixar la guàrdia mai, ja no es tracta, si voleu, de guanyar més prestacions laborals, socials, sindicals, és que al final perdrem les que ja existien fins i tot durant el franquisme: privatitzacions d'empreses, allargament del temps de cotització per calcular la pensió, etc., i en especial un deteriorament en el conceptes de democràcia, igualtat, fraternitat... cooperació, solidaritat, compassió i comprensió de l'altre i també dels seus problemes, ajuda mútua... Per tremolar.
__________________________________________________

Fotografia
: Jordi Gomara. Manifestació d'agraïments dels treballadors i de les treballadores de TMB a la ciutadania per la seva comprensió per la vaga d'autobusos. Barcelona, 16 d'abril de 2008. (Frase de la pancarta extreta d'una cançó de l'Ovidi Montllor; però això ja serà una altra història)
__________________________________________________

PD. I que consti que aquests raonament els faig des d'un punt de vista reformista, "pràctic" que dirien alguns, lluny dels pensaments marxistes o llibertaris, lluny de la concepció de l'"esquerra cavernícola" que diuen els social-liberals que s'autoanomenen d'esquerres. Perquè si hi escrigués el que penso diríeu que sóc "utòpic" quan, a la fi, la utopia és l'única veritat

10 de maig 2008

I la pluja què?... Ens farà boicot!

romanidemata | dijous, 8 de maig de 2008 | 15:50h



Durant la Festa Major de Terrassa de 2002, en el transcurs d'una cercavila en protesta per la presència de les banderes espanyola i europea al balcó de l'Ajuntament, un grup d'agents de la Policia Municipal iniciaren una càrrega violenta que acabà amb gent per terra, corredisses i set persones ferides. No obstant, no es va produir cap identificació ni detenció. Al cap d'uns mesos, dues persones foren denunciades per la Policia Municipal. En el judici, un dels agents va admetre que no era capaç d'identificar a cap dels dos joves acusats i fins i tot va acabar reconeixent que, de fet, li havien passat els noms en un paper. No existeixen, tampoc, cap mena de proves concloents sobre l'autoria dels fets. La única "prova" que s'ha utilitzat, ha estat la presumpció de la veritat per part dels policies.

Malgrat tot, el Jutjat Penal núm. 2 de Terrassa, amb el magistrat Enrique Rovira del Canto al capdavant –un antic fiscal militar de l'època franquista– imposà a en Francesc Argemí "Franki" la condemna a 2 anys i 7 mesos de presó per "ultratge a la bandera espanyola", "atemptat a l'autoritat" i "desordres públics". Després de recórrer la sentència a diferents instàncies, el passat divendres 18 d'abril va arribar la desestimació del recurs al Tribunal Supremo, i el matí del 28 d'abril –sense la notificació oficial d'ingrés a presó– els Mossos d'Esquadra van detenir el jove, que finalment va ser traslladat a la presó de Brians.

És per això que aquest dissabte a les 18h estaré a la Plç Universitat de Barcelona, i espero que tu també hi siguis. Per exigir la llibertat d'en Franki.

03 de maig 2008

Com és possible doncs?



De l'època Funk de Silvio, aquí us hi deixo una de les seves peces més rítmiques i sucoses del seu àlbum Causas y azares, amb un baix elèctric viu, atrevit, punxant, magistral i que gairebé ens va parlant durant pràcticament tota la peça musical i unes trompetes que hi sorgeixen de manera puntual -a la introducció i al final- dissonants, amb un so una mica trencat i esquinçat, un tant burlesc, si voleu. La cançó discorre d'una manera més suau i subtil en la primera estrofa, amb la guitarra acústica de Silvio com a acompanyament únic fins a la tornada i, a partir que comença la percussió -a la segona estrofa- va pujant en força fins el final, a mida que s'hi van sumant més instruments i més recursos interpretatius. La lletra metafòricament simbolitza un estat d'ànim que recobra actualitat perquè simplement és un clàssic, vigent a tothora i inamovible en el temps, malauradament, producte de l'observació de tot allò que esdevé al nostre voltant. Us aconsello escoltar-la, paga la pena:



Sueño de una noche de verano

Yo soñé con aviones
que nublaban el día,
justo cuando la gente
más cantaba y reía,
más cantaba y reía.

Yo soñé con aviones
que entre sí se mataban
destruyendo la gracia
de la clara mañana
de la clara mañana.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y con gente
que se estremecía
al compás de la muerte,
al compás de la muerte.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y oscuro
y espero que mi sueño
no sea mi futuro,
no sea mi futuro.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Anoche tuve un sueño
y anoche era verano
oh verano terrible
para un sueño malvado,
para un sueño malvado.

Anoche tuve un sueño
que nadie merecía
¿Cuánto de pesadilla
quedará todavía,
quedará todavía?

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

(Silvio Rodríguez, Sueño de una noche de verano, Causas y Azares, 1986)

Fotografia: Bodegó. Madrid, Cra. de Villaverde a Vallecas. Jordi Gomara, 22 de gener de 2008