Bloc o blog? El perquè de tot plegat (I)

És curiós llegir coses en altres llengües que de seguida et fan pensar que no van mal encaminats els arguments que la majoria utilitzem per defensar la denominació bloc en la llengua catalana per a referir-nos a les bitàcoles internàutiques. Vet aquí, que vaig trobar-me un article en castellà en un mitjà prestigiós de Colòmbia que ve a buscar l'origen dels blocs digitals en els blocs de paper.

Aquest article és de Marsares en el mitjà de comunicació equinoXio que, malgrat que no sempre és coincident amb el que penso de molts temes, sí que em sembla un mitjà molt més que recomanable, no només per la seva qualitat de disseny, en la forma de presentar els continguts, per la qualitat de les plomes que hi escriuen, i per la seva pròpia qualitat exquisida, per la seva diversitat i el tractament de molts temes -ja siguin d'actualitat, d'opinió, de cultura, d'art, etc.- i, entre d'altres, pel que representa en la xarxa colombiana -penseu que alguna vegada ha estat presa dels vàndals de la dreta o extrema-dreta- i jo el tinc enllaçat amb cert orgull i el llegeixo de tant en tant.

L'article, el contingut del qual no ve a conte i amb el qual tampoc estic massa d'acord en general, té unes reflexions que de seguida em van cridar l'atenció -les quals les guardaré i les hi sumaré per donar més pes a les argumentacions que van en la línia de mantenir bloc com l'accepció correcta- i us les reprodueixo a continuació:

En una singular intervención que nos demuestra la magia de la realidad, Juan Luis Cebrián nos recuerda la historia de Nicomedes, un médico rural que decidió contar su vida en un bloc, cuadernillos que hoy sobreviven en los estantes arqueológicos de los almacenes.

Casi un siglo después, este bloc se convirtió en blog y Nicomedes en millones de clones suyos que, en una especie de voyerismo colectivo, desnudan públicamente su intimidad en un impúdico mundo llamado blogosfera.

• Les negretes són meves
• Fotografia de: Planet Bloc

Música que em ronda pel cap

Amb tota aquesta història de l'assassinat del meu gos i que hi hagi un franctirador que és veí meu -sí un franctirador amb totes les de la llei malgrat que ho defineixi millor la RAE* que l'IEC**- estic tenint uns dies una mica estranys, però una cançó que vaig escoltar al programa El Club de TV3 m'està rondant pel cap. Despertava d'una migdiada al sofà perquè estava una mica "depre" i hi feien una desfilada de models mentre s'escoltava la cançó Soldier del grup madrileny Dover***. No sé, però aquestes coses que passen que et despertes i una música que escoltes en aquell moment mig adormit se't queda com "gravada al cap". I com que no me la puc treure del cap, com la mort del meu gos i la recerca de l'assassí, us la poso a continuació perquè necessito compartir-la amb vosaltres. Us deixo llavors aquest vídeo a continuació, mentre intento centrar-me en un munt de coses que intento escriure però que no acaben de ser parides. Bé, si us plau, compartiu aquesta cançó amb mi. Salutacions companyes, companys, amigues i amics.

*francotirador, ra.

(Calco del fr. franc-tireur).

1. m. y f. Combatiente que no pertenece al ejército regular.

2. m. y f. Persona aislada que, apostada, ataca con armas de fuego.

3. m. y f. Persona que actúa aisladamente y por su cuenta en cualquier actividad sin observar la disciplina del grupo.

Real Academia Española © Todos los derechos reservados

**franctirador franctiradora
1 m. i f. [LC] [DE] Combatent que no pertany a cap exèrcit regular. 2 m. i f. [LC] Persona que actua individualment, sense disciplina de partit o de corporació.

(Del diccionari de la llengua catalana de l'IES)

***Dover és un grup de Madrid que canta en anglès liderat per les germanes Llanos amb una llarga trajectòria, i han guanyat entre d'altres el premi MTV Europa i que des de fa un temps reben fortes crítiques per una part dels seus seguidors "per haver-se convertit darrerement en un grup comercial d'electro-pop, perdent les seves arrels més pures"

****Bosé, Dover y Shuarma llevan a la Moncloa 600.000 firmas a favor del comercio justo

Fotografia 1: Germanes Llanos

Fotografia 2: Pòster Dover any 2004

Hi ha un franctirador a un petit poble del Vallès

ACTUALITZACIÓ (19/1/08):

• Hem modificat el mapa d'on el gos va rebre el tret de bala que van disparar al carrer, d'acord amb els testimonis oculars i les petjades de sang al terra que mostraven el lloc de l'impacte i la direcció d'on provenia la bala
  
  
• També volem aclarir que ja no confiem pas en el que ens havia dit fins ara l'alcaldessa de Vallromanes, desprès que el grup MxV-Esquerra va fer arribar una instància a l'Ajuntament dirigida a ella, que mai no va contestar, pregant que l'Ajuntament fes una denúncia dels fets presentant-se com a part acusadora i després que l'alcaldessa també rebutgés una proposta de nou del grup MxV-Esquerra perquè es discutís al ple si l'Ajuntament podia presentar-s'hi com a part acusadora, i sabent que l'última vegada que l'alcaldessa ens va trucar a casa (ja fa molt temps) per dir-nos que ella estava sobre el tema va ser després que en David Ricart li havia requerit informació sobre els fets; imaginem que ens va trucar per quedar bé amb nosaltres per si David Ricart ens trucava per a dir-nos que n'havia parlat amb ella. Haig de dir que David Ricart, més elegant, no ens va trucar per quedar bé amb nosaltres aquell dia, i que si jo vaig assabentar-me que ell l'hi havia requerit informació a l'alcaldessa va ser perquè al dia següent em vaig trobar amb la seva dona a la plaça de l'Església i m'ho va comentar pel fet que parlàrem sobre l'assassinat del meu gos. La cosa és clara, mentre uns s'hi mouen i no diuen res, haig d'entendre que uns altres no fan res i fan veure que si que en fan

:

Aquest vespre cap a allà a les 20 h. un franctirador ha disparat, en la confluència del carrer Tres Pins amb el carrer de la Marinada, un tret de bala al nostre gos Balú, segons testimonis presencials que han sentit la forta detonació al temps que el gos cridava. La bala era del calibre 22, pel que se sap de moment. El tret li ha provocat la mort al cap d'una mitja hora just quan estàvem a la porta de la clínica veterinària. En aquell lloc només hi ha tres cases just a peu de carrer, en una de les quals habita una persona que en tres ocasions havia manifestat que un dia mataria el nostre gos perquè quan la seva gossa estava en zel, en Balú passava moltes hores al costat de casa seva, la qual cosa es veu que li molestava. Haig de dir que aquest fet l'he posat en coneixement dels Mossos d'Esquadra, atès que si una persona et fa aquests tipus de manifestacions reiterades, un no sap si en broma o no, i després trobes el teu gos mort de bala, no et queda una altra alternativa que denunciar-ho. Resulta a més a més que aquesta persona té armes a casa seva, doncs es dedica a la caça. També he manifestat tenir sospites d'altres veïns, alguns, per exemple, que tenint un mur de baixa alçada a casa seva provocava que el meu gos hi entrés o sortissin els seus i a vegades tenien alguna enganxada entre ells, poca cosa en tot cas.

És cert que hi ha més cases a prop, una totalment aïllada al carrer Lleida. També hi ha dues adjacents a les cases del carrer dels Pins, tanmateix d'aquestes dues havem de descartar cap sospita, doncs la persona que s'ha prestat com a testimoni principal sortia d'una d'aquestes cases a passejar el seu gos quan s'ha trobat amb l'incident, i a l'altra casa viu la germana d'una de les altres persones que ens han acompanyat i ajudat i hi han estat presents quan la policia municipal de Vallromanes ens ha portat al lloc dels fets i a auxiliar al Balú.

En Balú era un gos que s'escapava sovint de casa i era molt conegut a tot el poble, portava la seva xapa d'identificació del cens de gossos de Vallromanes amb el núm. 1 precisament. Si teniu una casa a 4 vents sabreu que és molt difícil aconseguir que un gos no s'escapi de casa malgrat que la finca estigui totalment tancada. Això ja ens preocupava molt però en Balú era un gos molt dòcil i tranquil, gens agressiu i en tot cas prou petit perquè donés problemes. Just pels voltants d'on li han disparat s'ajuntaven tots els gossos de l'entorn i avui també hi eren quan un boig ha disparat un arma de foc en ple casc urbà. Un arma de foc que podria haver matat alguna persona, com la mateixa noia que passava en aquell moment per enllà.

Crec que no es pot permetre que un boig que va disparant trets en ple casc urbà pugui disposar lliurement d'armes de foc i que ha de rebre el càstig just que mereix. Ja no és el fet en sí de matar un gos malgrat tot el que implica en un entorn familiar on hi ha un nen de 8 anys que ha patit un gran trasbals en saber la desagradable notícia, sinó especialment el fet que hi hagi un boig que dispara al carrer podent provocar la mort de qualsevol persona de manera accidental.

Bé, dir-vos que ara tot el tema està en mans de la policia i que portaran a terme les investigacions pertinents per trobar l'assassí. I, en tot cas, manifesto públicament el meu agraïment cap a la Sra. Alcaldessa, Maria Cabot, que ens ha telefonat tan aviat ha sabut el fet. També vull dir que la Sra. Alcaldessa s'ha mostrat molt disposada a esclarir l'assumpte, tenint en compte que als mateixos mossos d'esquadra els ha semblat increïble que a un poble de 2000 habitants hagi passat un fet com aquest. És evident que no es pot deixar a un assassí la tinença d'armes de foc i que ha de pagar pel crim comés. Insisteixo en tot cas en el fet que la Sra. Cabot ens ha dit que estava a la nostra disposició en allò que poguéssim necessitar i és un gest que agraeixo de tot cor. Quan sapiguem alguna cosa més ja us la faré saber també. Perdoneu si l'estil de l'escrit no és del tot correcte però en aquests moments, com podeu entendre, no estic d'allò més bé anímicament.

'Sobre el oficio de escribir'

Avui vull recuperar un post escrit el dia 13 de juliol de 2005 a la meva antiga bitàcola. Mercè a la coincidència en xarxa i a un intercanvi ràpid de comentaris -que semblava un xat- en diferents articles de diversos blocs entre Víctor Pàmies i un servidor ha nascut la idea de despertar aquest grandiós poema del mestre Luis Rosales, pertanyent a la "Generación del 36", qui va estar guardonat amb el premi Cervantes l'any 1982 i que va morir l'any 1992.

Atès que Víctor Pàmies i jo "parlàvem sobre les muses" se m'ha ocorregut dir-li que li dedicaria aquest poema avui en un article al meu bloc. Així que sense més passo a dedicar-li al meu veí i company blocaire Víctor Pàmies aquestes màgiques paraules "sobre el oficio de escribir":


Sobre el oficio de escribir
Luis Rosales

A Alfonso Moreno

Estoy en mi despacho
y al mirar la ventana el cristal disciplina mis ojos;
un cristal es igual que un amor,
cuando miras tras él todo se hace misterio.
Detrás de la ventana está la sierra,
es el marco del cuadro,
y en su jurisdicción
las distancias establecen sus límites, pero el límite está en ti mismo,
pues lo interior y lo exterior son solamente aspectos de una misma frontera.
Aunque este pensamiento no es muy original quisiera registrarlo:
el paisaje lo han hecho las distancias.
Al través del cristal contemplo La Peñota
–sus pinos pusilánimes y salteados,
su desamparo vegetal–
y aquí,
junto a la linde de la casa,
las hojas de los robles son pestañas en torno a un ojo que no ves,
su vaivén me distrae y hace imposible el pueblo
con sus tejados gateando durante todo el día para quedarse en paz cuando llega la noche.
Hay una ordenación en la cual las distancias más que alejar, sitúan,
pero en fin lo que importa es llegar,
llegar a no sé dónde,
pero las hojas son tan frágiles que no se sabe cómo llegaron hasta el árbol;
viven en su alumnado y el viento que las mueve las alegra,
me recuerdan mi infancia,
aquellos ojos claros que tenían alumbrado de gas y me miraban arropándome.
El tiempo es como un foso;
detrás del tiempo están;
me gustaría saber en dónde alumbran.
Sobre el pretil de la ventana hay siempre un muerto bueno;
salta a la comba con el aire,
pero tú no te puedes morir,
amiga mía,
no te puedes morir porque ya estamos siendo un mismo luto,
y estoy en mi despacho aprendiendo a escribir,
es lo de siempre,
para que no se desvanezca todo necesito escribirlo,
y aprender a vivir en la nueva frontera.

Escribir es la cita que todos los veranos tengo conmigo mismo,
pero a esta cita siempre se llega anticipado,
las palabras que escribo se desunen,
no es posible hilvanarlas y cada vez se alejan más,
pero tengo que hacerlo,
tengo que estarlo haciendo hasta que su separación se convierta en distancia.
Tal vez para escribir hay que empezar por el principio,
y el principio es cambiar nuestra actitud vital,
cambiarla totalmente,
ya lo sabes,
hay que enterrarse un poco para llegar a las raíces.
Esto es contravivir,
y a causa de ello para pensar en algo estoy fumando;
necesito un prodigio,
y quizás el prodigio no es más que un empujón,
un empujón de sordo en la pared del mundo,
una palabra imprecisable,
y en su realización tienes que distinguir entre lo ambiguo y lo impreciso,
no pueden confundirse,
la ambigüedad, ya lo sabéis, es el pulso corporal del poema,
la imprecisión es el infierno conocido.
Hay una forma de distancia que es preciso encontrar para escribir,
y ahora,
mientras viene o no viene mi propio nacimiento,
me entretengo en mirar este desorden,
este desasimiento que ha poblado la mesa
de cosas serviciales que generalmente son las mismas:
el mucolítico llamado Mucorama y el coñac vasodilatador,
los lápices,
los libros,
las carpetas donde se juntan mis palabras para hacer penitencia,
y allí, en la confluencia de las luces,
la cabeza de Luis Cristóbal,
mirándome hasta luego.

Siempre empiezo a escribir sin saber cómo empieza un poema;
pienso mientras escribo,
devanándome,
para cambiar de vida sobre el papel en blanco
igual que el renacuajo un día de suerte se convierte en rana.
Esta es la evolución,
amiga mía,
pero tú no te puedes morir,
no me gusta pensarlo
porque lo necesario es tan real como la vida misma,
se convierte en poder
para decirte ahora palabra por palabra:
mientras estemos juntos viviremos.
Has venido a mi lado
«y apoyada en mi hombro eres mi ala derecha».
Cuando sienten tu roce las palabras que escribo,
las palabras martirizadas por la separación, buscan un orden nuevo,
una vida interior que las reúna
y el milagro sucede
porque la mesa de nogal se despeja de pronto habilitándose,
y entonces una mano baila sobre la mesa,
una mano cortada,
una mano cortada que se acerca hasta mí para decirme algo,
y me empieza a empujar con su mutilación,
me empuja sin tocarme,
me aprieta contra el sueño para hacérmelo ver más claramente,
para hacérmelo ver despedazado;
y poco a poco empiezo a obedecerla,
y me pongo a escribir,
y me pongo a escribir a borbotones,
con ininterrumpida facilidad,
para marcar la linde que separa la vida en dos mitades,
y saber dónde empieza el corazón.

Cada vez que se escribe un poema tienes que hacerte un corazón distinto,
un corazón total,
continuo,
descendiente,
quizás un poco extraño,
tan extraño que solamente sirve para nacer de nuevo.
El dolor que se inventa nos inventa,
y ahora empieza a dolerme lo que escribo,
ahora me está doliendo;
no se puede escribir con la mano cortada,
con la mano de ayer,
no se puede escribir igual que un muerto que volviera a sangrar durante varias horas.
Tengo que hacerlo de otro modo,
con la distancia justa,
buscando una expresión cada vez más veraz,
aprendiendo a escribir con el muñón,
despacio, muy despacio,
despacísimo,
sin saber por qué escribes para legar a quien las quiera,
no sé dónde,
estas palabras ateridas,
estas palabras dichas en una calle inútil que tal vez tiene aún alumbrado de gas.
Si nadie las escucha,
paciencia y barajar, éste es tu oficio.


Fotografia: http://www.temakel.com/cuentobartleby.htm