Sonet de Nadal (Rescrivint Rosa)

Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, amb diferent disfressa
però et reconec, sempre hi tinc tal certesa;
sent desembre ja endevino el teu pas.

Ets allò que a mi em cal en cada cas,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a dalt quan el meu vol és ras.

I llavors m'obligues a millorar,
a fer patent tot aquell contingut
encara en mi latent, l’aprenentatge

d'aquests darrers mesos, tot enfrontar-
me amb la realitat valent i tossut,
per oferir-te el meu nou equipatge.


Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2.005 Sonets
(Adaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1.989) (Readaptació: 27 de desembre de 2006)

Poemari: Efímera rosa de invierno

IMATGE: Muntatge en Microsoft Photo Editor sobre una fotografia nocturna del Call Jueu de Girona, original de l'autor (jo mateix) presa durant la dècada dels anys 80 (sense data exacta)

*** La fotografia original en color (escanejada de forma casolana) podeu veure-la a ITACA2000 ARTS (Ombres i boira)

Entrevista a Lluís Llach: "sobre els okupes"

M’ha resultat una gran feinada, però al final ho he aconseguit. He transcrit sencera tota la part de l’entrevista de Lluís Llach que parla sobre els okupes al programa El Matí de Catalunya Ràdio per part de l’Antoni Bassas. (Aquest tampoc deu ser massa important perquè està que l'esborren de la Viquipèdia, però per altres motius, sembla ser). Als problemes d’una transcripció radiofònica normal s’hi uneix el problema que Lluís Llach té una forma molt particular de parlar, la seva fonètica és extraordinàriament complicada, a vegades expressa paraules "com cap a endins” que són impossibles de caçar-les al vol, i la seva forma d’estructurar el discurs en general compliquen en gran manera poder transcriure una entrevista seva. En fi, un treball d’hores que espero que sigui recompensat amb la vostra lectura. Vull aclarir que fa referència expressa als okupes de Can Ricart i al final deixo en suspens alguna polèmica referent a la pel•lícula Salvador a la qual ell va posar la seva música. Així que, us convido a llegir aquesta part de l’entrevista que, al final, resulta molt amena i especialment per la temàtica tractada.

(Lluís Llach): ...De fet ara, justament d’aquí a dues setmanes s’estrena a Barcelona una obra de teatre “Tranuites Circus” on els actors principals són aquesta vegada actors de circ... alguns estan manifestant-se per ahí amb molta vehemència i amb molta raó, penso jo...

(Antoni Bassas): ... deia un escriptor: (en la tertúlia anterior) jo també sóc creador, en tant que escriptor, també tindria dret a tenir un piset a on estar tranquil i de poder escriure la meva novel•la.

(Lluís Llach): És magnífic quan, que és una costum ademés del món cultural d’aquest país, que quan hi han problemes estructurals, etc., etc., els convertim en problemes personals i, en comptes d’intentar resoldre i endevinar i analitzar els problemes estructurals, acabem fotent-nos ganivetades entre nosaltres... ...jo penso que amb tot el que està passant estem pagant dos preus, un és el d’un ajuntament amb una pantalla cultural, jo diria bastant banal tradicionalment a Barcelona, i que ha estat incapaç de donar estructures culturals per com que hi hagi molta gent que es queda penjada; i a Barcelona hi ha una gran tradició de gent que treballa casi a la marginació del que se’n podria dir el món cultural espectacle, el show bussines, star system, etc., etc. i que ha donat grans resultats. Què seria si la Fura (dels Baus) no hagués sigut marginal?

...Està ple d’exemples, vull dir, hi ha molta gent que treballa fora del que són els circuits professionals que necessiten espais. Jo recordo que quan tenia d’assajar fa uns anys, tenia que anar a L’Hospitalet perquè a Barcelona no hi havia cap lloc, i a L’Hospitalet, com que tenien problemes amb la gent jove i tenien una política social i cultural, doncs n’hi havien. I a Barcelona hi ha una política cultural de pantalla, d’aparador, i després n’hi ha una política d’habitatge també, no?. Vull dir el Fòrum és un desastre magnífic... però és que jo recordo la promesa d’aquells milers i milers d’habitatges d’ajut públic perquè els nois joves no tinguessin que marxar de la ciutat. I jo vaig passejant pel Fòrum, perquè visc al costat, i veig com les coses (cases?) van caient i els edificis que es van aixecant, etc., etc. Bé, al final de tot això doncs fa que hi ha gent que treballa a la cultura, com avis i joves, que està descontenta i ho expressa. Per favor, intentem analitzar per què s’expressa en comptes de començar amb els problemes de les ganivetades entre les diferents capelletes que formem en el món cultural, que jo penso que un dels problemes més grossos de la cultura catalana és precisament aquest.

(Antoni Bassas): És a dir, l’agitació necessària perquè t’escolti l’administració ara que vivim en democràcia...

(Lluís Llach): És que clar, la democràcia és precisament un instrument que has de fer servir per això, a part jo penso que els okupes, que evidentment hi ha moments en que actuen d’una manera que a tu et causa refús, però estan donant vida o donant llum o donant altaveu a un dels problemes socials més importants i si els polítics no tenen pressió acaba en l’oblit més absolut. Per cert, voldria dir una cosa, nosaltres per fer aquest espectacle hem fet un càsting amb moltíssima gent, sis persones que treballen amb nosaltres estaven a can Ricart, o sigui, professionals de collons, no sé dir-ho d’una altra manera, que han passat per llocs fantàstics, que tenen unes feines que els criden una mica de tot arreu, però que estan en el món cultural una mica marginal, i no tenen mitjans, no cobren el suficient, precisament estaran en el TNC (Teatre Nacional de Catalunya) d’aquí a quatre dies! en el TNC! en el nostre TNC! (riu), en el egolatrisme arquitectònic i teatral del país (continua rient). Escolta aquests senyors hi seran i a mi em farà gràcia veure les nostres autoritats quan vegin els actors passejar per allà i diguin “aquests els hem fet fora” i no saben ni on portar els seus estris, perquè aquest és un altre problema, no?... Jo crec que caiem en la trampa aquesta, al final focalitzar-lo a cops de gavinets entre nosaltres, això ja m’ha passat a la pel•lícula... (es refereix a certa polèmica de la pel•lícula de Salvador)...

• Podeu trobar l'entrevista sencera a: El Matí de Catalunya Ràdio, dins la secció "Escolta-ho"

Per descarregar-la: http://audios.catradio.cat/multimedia/mp3/2/8/1166184141182.mp3

Onada...

Onada fresca de mar, onada.
Onada que amara el teus sentits, que et penetra.
Que et penetra d’enfora cap a endins, que s’hi incrusta.
Que s’hi incrusta i et fa seu, tal que un mol•lusc.
Que et penetra i et transmuta,
que et divideix el cor en dos.
Un de veritat i un altre de mentida.
I el de veritat vola lluny alliberant-te deliberadament.
I el de mentida es queda amb tu
protegint-te contra la brutalitat del món.
Emparant-te, donant-te recer.
Per a no sentir...
Per a no sentir mai més el dolor agònic de la terra.
Per a no sentir mai més la destrucció vital del planeta.
Per a no sentir mai més el dolor profund de les teves vísceres
que caminen errònies per una drecera que no porta enlloc.
Per a no escoltar mai més aquells que ploren perquè no tenen pàtria.
Aquells que ploren perquè no tenen ningú al seu costat.
Aquells que ploren perquè el plor inunda les seves mans buides,
buides de fang i d’onades de mar.
...Als que ploren perquè són diferents.
...Als que ploren perquè no tenen llàgrimes,
tan sols una onada salobre als seus ulls...
...una onada salobre... no pas una onada fresca de mar...
...onada de mar ...onada fresca... onada...

Jordi Gomara. Vallromanes, 19 de desembre de 2006. Temps de neus

Veure l'adaptació al castellà

Imatge extreta de: http://www.canarynet.com/fondos/index.htm

Anarquia i nacionalisme (II)

Anarquisme i alliberament nacional
per Tintin	26 jun 2004 12:58:35 Modificat: 01:13:18
(Fotografia: Milicians anarquistes catalans amb una senyera estelada) L'anarquisme sorgeix com a ideologia política a finals del segle XVIII i es vertebra solidament a mitjans del segle XIX. En aquest mateix moment Europa viu la consolidació dels Estats Liberals, que busquen consolidar-se mitjançant la promoció interessada del sentiment patriòtic entre el poble; d'altre banda des de Belgrad a Sant Sebastià diversos pobles marginats pels nous estats adquireixen conciència nacional i comencen a vertebrar-se moviments d'emancipació nacional. Anarquisme, nacionalisme i independentisme són paral·lels en el temps i l'espai. Davant el nacionalisme molts anarquistes adopten una postura bel·ligerant, doncs consideren aquest una ideologia pro-estatista i encaminada a fomentar l'odi i la divisió entre humans. Davant els moviments d'emancipació nacional l'actitud es més complexa, doncs l'anarquisme no creu que aquesta s'assoleixi amb la formació de nous estats però alhora creu també que tots els pobles han d'esser lliures, però no tan sols lliures dels estats que els oprimeixen sinó lliures també de les classes dirigents que volen imposar la seua autoritat per mitjà de la formació d'un nou estat independent. Tanmateix no han sigut inhabituals les colaboracions estretes entre anarquistes i independentises d'esquerres, i fins i tot les adhesions temporals de certs anarquistes(1) al nacionalisme d'estat. Les nacions, les nacionalitats i el seu paper social, han sigut, són i seràn un tema de debat constant al sí del moviment llibertari. _____ Notes: (1)Bakunin en determinat moment va arribar a demanar al govern tsarista la conquesta i posterior inclusió a Rússia de tots els pobles eslaus. ____ La rivalitat i els odis nacionals estan entre els millors mitjans que disposen els patrons per a perpetuar l'esclavitud dels treballadors, i nosaltres devem oposar-nos a ells amb totes les nostres forces. Així, el dret de les petites nacionalitats a preservar, per exemple, el seu idioma i costums- la qual cosa no és més que una simple qüestió de llibertat- no tindrà una autèntica solució fins que, una vegada abolits els Estats, cada grup humà, cada individu, tingui el dret a associar-se o separar-se de qualsevol altre grup. Errico Malatesta anarquista italià,"Carta a Kropotkin" Nosotros, lo digo aquí, en Madrid y, si conviene, lo diría en Barcelona, somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para conseguir la libertad de Catalunya, sino para poder defender mejor sus intereses de clase,porque siempre están dispuestos a desentenderse de las reivindicaciones del proletariado catalán. Y os puedo asegurar que estos reaccionarios, que se llaman tan catalanistas -nacionalistas?- como el primero, tienen miedo del restablecimiento nacional de Catalunya si ésta no les ha de quedar sometida, y como saben que Catalunya no es un pueblo servil, ni tan sólo no intentan separar la política catalana de la española. En cambio a nosotros, los trabajadores, como que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, antes al contrario, todavía ganaríamos, la independencia catalana no nos da miedo (...) Os aseguro, amigos madrileños, que una Catalunya libre del Estado español sería una Catalunya amiga de todos los pueblos de la península ibérica, y sospecho que aquello que ahora pretenden presentarse como los dirigentes del catalanismo temen un acuerdo fraternal y duradero con las otras nacionalidades peninsulares. Por lo tanto es falsa la catalanidad de los dirigentes de la Lliga Regionalista . Y es que esta gente antepone los intereses de clase, es decir, los intereses del capitalismo a cualquier otro interés o ideología Fragment d'un discurs de l'anarquista català Salvador Seguí "El noi del sucre" del 1919. Lo que sí combatem és l'estat que ells (en referència als nacionalistes catalans) preconitzen, absolutament igual als estats o formes de govern ja d'antic establertes en el món i amb les que el poble sofreix les mateixes tiranies, resultant fictícia la pretesa evolució Mas-Gomeri, anarquista català Article extret de www.freewebs.com/laketania
Mira també: http://www.freewebs.com/laketania http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/82133/index.php
This work licensed under a Creative Commons license

Extret de: Indymedia Barcelona...

Missatge urgent del rei d'Espanya

Davant tots els problemes polítics que s’estan generant darrerament a l’estat espanyol, el rei d’Espanya, Juan Carlos I, ha enviat als mitjans de comunicació un missatge urgent explicant com funciona el nostre sistema econòmic, polític i social i fent explícites les claus del nostre “estat del benestar i de dret” i de com aconseguir l’òptim funcionament d’aquest. Fa consideracions respecte a la immigració, els drets laborals dels treballadors, l’entesa entre partits polítics, etc. Explica de manera concreta, concisa i precisa el funcionament de la política econòmica, social, laboral, etc.

Us recomano que veieu el vídeo que ve a continuació, amb les paraules del monarca, tenint en compte la seva importància pel futur de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes:

Anarquia i nacionalisme

Per a totes aquelles persones que se senten anarquistes o llibertàries o simpatitzen amb aquesta "ideologia", moltes de les quals no "combreguen" amb els nacionalismes, us vull portar aquí un article que fa compatible l'anarquisme amb la idea de "sobirania nacional", partint de la base que l'anarquisme pel fet que és internacionalista s'oblida, sovint, que una societat anàrquica, i especialment si és assembleària, ha de dividir-se inevitablement en quantes més unitats autònomes sigui possible. Bé, per entendre de manera adequada el que vull dir, us penjo directament l'article següent:

L'estat de la nació és gestant. Aquesta realitat nacional que anomenem Espanya i que Azorín va qualificar de nació de nacions està a punt de part. Després de segles de salvatge i casernari sotmetiment a una única i indivisible identitat, les Espanyes vençudes, que pregonava en un famós llibre Ernest Lluch, demanen pas per a enriquir la pluralitat civicopolítica i facilitar pressuposts de democràcia de proximitat. Per més que els seus adversaris naturals, des de la dreta caverna fins a l'esquerra fòssil, tots postmoderns, pretenguin una vegada més canviar alguna cosa perquè tot segueixi igual.

La teoria és que dreta i esquerra són com a aigua i oli. La pràctica, no obstant, admet excepcions. A vegades, fins i tot, glorioses excepcions. Tal succeeix amb la posició concurrent d'ambdues forces extremes davant el fenomen dels nacionalismes. La dreta preconcilial i l'esquerra canònica coincideixen a injuriar-lo. La primera perquè aconseguit per a si mateixa l'estatus d'estat-nació, llança segons fora. I l'altra perquè encara creu que un estat fort (però no de Benestar) és la via per a la usdefruitació de la socialdemocràcia. Conceptualment i experimentalment, en l'un i l'altre cas, el nacionalisme va de retro.

El que ja no resulta tan senzill és analitzar per què estranys motius certa ideologia llibertària també participa, junt amb els senyals totalitaris de destra i sinistra, de la mateixa òptica antinacionalista i, per tant, per què es deixa seduir per un cert nacionalacratisme. A primera vista, es pot pensar que és un gest de debilitat teòrica el que li porta a combregar amb la rodes de molí del leninisme-canovisme. També cabria pensar, més indulgentment, que el fervor de l'igualitarisme internacionalista els juga una mala passada.

Si es tracta d'això últim, els qui estan en el registre de secundar acríticament al capdavant del rebuig nacionalista haurien de reflexionar sobre el fracàs històric d'aquests experiments que pretenien una anivellació sense comptar amb les pròpies peculiaritats de pobles, nacions i gents. La muntanya de l'esperanto com a llengua universal va parir un ratolí perquè no va tenir en compte que la insurgent pluralitat (i la imperfecció com recorda Rita Levi) és intrínseca al ser humà. Però no cal anar tan lluny ni furgar massa. Un anarquista, un llibertari, un antiautoritari mai pot tenir una concepció unitària de l'organització territorial i alçar bandera d'antinacionalisme perquè tot el que reforci a l'Estat està als seus antípodes. I, al revés, tot allò que li debiliti i minimitzi, com és la divisió estatal que implica el nacionalisme, està a la senda del seu interès ètic. Entenent per nacionalisme una construcció de baix a dalt, ja sigui municipalisme, cantonalisme, nació de nacions, pobles o realitat nacional.

Per a un llibertari l'autodeterminació és un axioma. Perquè el dret a decidir s'inscriu en els senyals d'identitat de la democràcia de proximitat, de la primacia del públic sobre el que priva i, en suma, d'una certa manera d'acció directa en quant que permet al ciutadà escurçar distàncies cap a l'autogestió. Des de Proudhon, fins a Pi i Margall, passant per Joaquín Costa, Ricardo Mella i Pedro Bosch-Gimpera, són desenes els pensadors que han destacat la vàlua del principi federatiu. Per això no cap ignorància en quants des de posicions antiautoritàries reivindiquen la unitat enfront de la pluralitat, encara que ho facin per un mal entès impuls de solidaritat.

Però és que, a més, en el cas concret d'Espanya, no hi ha raó argumentada o argument raonat per a refutar el nacionalisme veraç, que és una forma de centrifugar el poder, per a abraçar solucions unitàries i, per tant, centralistes, autoritàries, estatalistes i absolutistes. Espanya mai ha sigut un nombre pi només divisible per si mateix o per la unitat. Molt al contrari, l'arrel de la nostra identitat és confederal, almenys fins que l'arribada dels visigots, a la seva ajuntament amb la religió catòlica, va fer de la seva història una saga interminable de jou del tron, l'altar i el cop d'espasa.

Amb costs, desgràcies, patiments i humiliacions sense conte. Ací estan les polítiques d'extermini de les identitats nacionals per les dues dinasties estrangeres que van assolar el territori. Un Carles V delmant a les comunitats castellanes i al moviment de les Germanies. Un Felip V acabant a sang i foc amb les llibertats catalanes i la seva Generalitat. Tot en la línia de sortida de neteja ètnica anticipada pels Reis Catòlics en expulsar àrabs i jueus. Per cert, han demanat aquells que utilitzen l'excusa de la igualtat entre desiguals en la significativa empremta humanista, pública i solidaritat que nia en els termes “Germanies”, “Generalitat”, “Comuneros” e “Irmandiños”, sant i senya dels moviments populars passats a ganivet per l'absolutisme regi d'Habsburgs i Borbons? Doncs deurien.

Gens uneix més a un país que l'exercici de la plena llibertat dels seus membres. I gens ho trenca més que la unitat forçada. La prova està en l'experiència d'aquesta Unió Soviètica que tot seguit suïcidar-se de pura evanescencia va donar pas a aquesta pejorativament anomenada “balkanització”. Al contrari, ningú parlaria de Suïssa com una irrealitat nacional encara que més que una nació de nacions sigui una nació de cantons. El problema és no confondre nacionalisme amb nazionalisme. El cas espanyol és clar, des que els Reis Catòlics (un substantiu i un adjectiu doblement despòtics) van iniciar la ruta de la unitat dels homes i les terres d'Espanya, democràcia autentica només va existir en la República de 1873 i en la II República de 1931, la primera federal i la segona autonòmica. La resta va ser una successió dictadures, dictatoves, regències, cabdillismes i caricatures de veritable convivència.

"L'estat de la nació, la nació en estat"

Article de Rafael Cid extret de la Secció "El Vaivé de Rafael Cid" en la Web de la Xarxa Llibertària Ajut Mutu

Versió catalana de cgtcatalunya.cat

Imatge de Jordi Gomara. Muntatge gràfic a partir d'una bandera independentista marxista de:
http://www.alasbarricadas.org/forums...

Haurem de creure

Per acabar amb la sèrie d'Alejandro Filio, avui us deixo una última cançó de diferent tall tonal i rítmic i bastant més curteta, amb una lletra peculiar i amb una tornada, que, per a alguns, pot resultar un xic sorprenent (o no), però la poesia és així, utilitza "recursos estranyadors" per arribar a qui hagi d'arribar, i sempre per sorprendre el lector/oient.

Per a aquells puristes que "tenen por" a saltar-se la llei "al torero", he d'explicar que la primera cançó que vaig portar aquí d'Alejandro Filio està enllaçada directament des de la seva pàgina web; així que hi quedo immaculat. La segona, és un video de youtube, un muntatge audiovisual que vaig trobar i simplement hi vaig enllaçar també. I la cançó que avui us proposo la vaig baixar de la pàgina d'Alejandro Filio farà un parell d'anys, ja que l'Alejandro tenia tot el seu àlbum Un secreto a voces a la seva pàgina a disposició de tot aquell que volgués baixar-lo gratis. Ara ja el va treure, els seus motius en tindrà, però en tot cas, jo quedo net "com una patena" de cara a la llei.

Aquesta vegada m'ha tocat anar molt poc contra el sistema, i he quedat com un noi bo per a la nostra "societat de dret".

Ara sense res més a dir, us deixo la cançó, i la torno a dedicar a Jimmy Jazz, ja que últimament el veig una mica desanimat, i perquè l'hi vaig "prometre" i el convido a creure en "alguna cosa" encara que sigui en el més inversemblant, o potser no, i viceversa.





Imatges/fotografies:
El crist: Pintura de Carmen Valverde
La paz: Sangrefria.com: Paz Vega
Fidel: Gabriel García Márquez: El Fidel Castro que yo conozco a Voltairenet.org

Enllaç permanent de la cançó (amb la lletra i descripció sencera) a: http://www.goear.com/listen.php?v=c9cc035

...A qui?

Aquest any que vindrà

A Jessi, la nostra ànima mater de Red Progresista, que va canviar de casa, que ha passat uns moments difícils amb canvis importants a la seva vida, que s'ha vist obligada a canviar de blog, que ara canviarà d'any, i que ja té arreglat el seu arbret de nadal a la seva nova casa, li dedico aquesta cançó per a "aquest any que vindrà":

(féu clic aquí per escoltar)

En aquest any que se'n va
hi ha tantes coses que s'hi quedaran,
tants somriures, tantes paraules,
tants motius per estimar i estimar

En aquest any que se'n va
hi ha tants somnis per rescatar,
tantes cançons, tants moments,
tant que no tindrà final

La vella casa que ens va veure volar
avui s'acomiada i tot just

Aquest any que vindrà
quanta esperança ens regalaran
nous els braços i els desigs
per tornar a caminar i caminar

Jo et prometo que no acabarà
tot el que ens va procurar la pau

Si bé ha estat el sol el nostre motiu per caminar
et deixo aquesta cançó per a la bona voluntat

Aquest any que vindrà
jo et prometo Pàtria meva
estar a cada to, a cada corda,
a cada cançó que naixerà

Perquè no és cert que naufragaràs
pren el meu cant avui i molt més

(A Cari, Manolo, José Manuel, Mar i Linda, per tants bonics moments i tants més que naixeran a la nova casa. De la mateixa manera, a Quique, Leda i els seus fills, avui a la recerca d'un nou horitzó també.)

Alejandro Filio. Para la buena voluntad. Àlbum: ...A quién? (2004)

Per veure la lletra original de la cançó en castellà féu clic aquí

"El elegido"

Aquest post ha nascut "inspirat" amb l'últim article de Jimmy Jazz (el cor res té que veure amb la raó, o potser sí, i viceversa), i per aquest motiu l'hi dedico:

"Supo la historia de un golpe,
sintió en su cabeza cristales molidos
y comprendió que la guerra 
era la paz del futuro:
lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida.

La ultima vez lo vi irse
entre humo y metralla, 
contento y desnudo...
iba matando canallas 
con su cañon de futuro"

Sílvio Rodríguez, Canción del Elegido, 1969

La faula de la transició democràtica

Eren els anys de la transició democràtica,
tu, per suposat, encara no havies nascut
jo anava a la moda amb un texà una mica brut
i no hi pensava massa en la renda per càpita.

Vivia a casa dels pares, m'ho donaven tot,
sempre que ho fem parlant en termes econòmics.
En aquella època llegia molts còmics
i de Dostoievski no m’hi perdia cap mot.

Era un fill de la puta dictadura,
dels millors anys de la lluita al carrer,
dels autobusos cremats, de les classes d'anglès.

Vindria després una nova legislatura,
l'esquerra al poder!, sí, hi vaig posar molta fe;
i encara intento "arribar” a fi de mes.

Jordi Gomara, Vallromanes, 3 de desembre de 2006. Sonets

*Recomano llegir l'adaptació d'aquest sonet al castellà, car encara que el sentit general d'aquest no canvia, en traduir-ho, he modificat sensiblement el redactat d'alguns versos

La faula del piano i la fava (Elogi de la pipa)

Estirada al llit tranquil·la jeies, m'hi esperaves.
Fumava jo un dolç vainilla incandescent,
fusta cremada, fragància incontinent,
regalia aromàtica al paladar, sens trava.

El nen dormia al seu llit, què somiaves?
querubí, serafí, què hi transcorria a ta ment?
Els meus llavis exhalaven fum plàcidament.
La lluna somreia llunyana, s’hi passejava.

Més tard vaig apagar el llum, crepusculejava.
A les palpentes, al passadís, tal que invident
jo contra el piano vaig fer sonar les octaves,

et llevares i relliscaren les teves bragues,
el nen hi seguia dormint angelicalment,
i allà mateix, do, re, mi, fa, t’hi endollí ma fava.

Jordi Gomara, Vallromanes, 2 de desembre de 2006. Sonets

(Adaptació al català de l'original en castellà)

Fotografia extreta de: http://www.faviles.com/la_pipa.htm