28 de novembre 2006

EN EL MEU NOM, SIIIIIIIIII!!!!!!!!!!

Pel fet que volia portar aquest vídeo aquí, perquè entre tots els bloguers puguem donar-li la major difusió, i perquè ho considero de vital importància per totes les raons que exposa Juanlu de Bits Rojiverdes, simplement, i perquè, potser, no sabria explicar-lo millor, el que faig és simplement fer còpia i pega del post de Juanlu titulat Por la negociación y por el fin del terrorismo:

Por la negociación y por el fin del terrorismo

¿No se les cae la cara de vergüenza al PP cuando se ve frente al espejo de las hemerotecas? He decidido subir este vídeo a los biTs, no para hacerle el juego al PSOE en su guerra partidaria contra la derecha ultramontana, sino para apoyar la decisión mayoritaria del parlamento del Estado Español de hacer todo lo que esté en su mano para acabar con la violencia terrorista y con el estado de excepción que ETA ha conseguido crear en nuestra joven democracia, la mayor victoria objetiva de la banda desde el final de la dictadura franquista.

Ya era hora que el PSOE dejara su tibieza, las buenas formas y las actitudes políticamente correctas para pasar al contraataque. Enfrente tiene a una panda de descerebrados que no hace sino poner palos en las ruedas a un proceso de paz que tantas ilusiones ha conseguido despertar entre la población, una de las principales asignaturas pendientes desde la transición y la verdadera traba para seguir avanzando en la profundización de las libertades políticas del estado y hacia un modelo de organización estatal más cercano a la ciudadanía y acorde con la realidad plurinacional de la piel de toro. A eso teme el PP, tanto que prefiere la violencia de ETA a la discusión abierta sin más límites que el respeto a la voluntad popular.

27 de novembre 2006

"Un diàleg entre bloguers"

Sobre un post d'Alberto García, al qual ja molts coneixeu pel seu pas per Red Progresista, titulat Diálogo de besugos entre un capitalista y un mutualista m'ha semblat convenient portar aquí tres comentaris al seu post. El comentari d'Alberto a la meva pregunta és un gran treball, i molt interessant, us aconsello llegir-ho. Així que els reprodueixo sense més, ja que de la meva pregunta inicial sorgeixen dues respostes que considero fonamentals per comprendre alguns problemes crítics de la nostra societat actual, etc.
itaca2000 dijo...

Alberto, ya sé que soy un aprendiz al lado tuyo en lo que respecta a la teoría y supongo que práctica libertaria, quizás por ese motivo, a menudo, hay afirmaciones tuyas que me sorprenden en alguna medida. Ahora me encuentro en ese caso.

No acabo de entender una afirmación que viene del supuesto mutulista de tu diálogo de besugos. Me gustaría que me pudieras explicar ¿por qué el "gran peso del estatismo en la economía" beneficia a las grandes rentas? Evidentemente, entiendo que en una sociedad mutualista se aboga por una desaparición del Estado como tal, pero visto desde un punto intermedio, algo más comunista (si quieres), ¿el estado no sería el garante de las igualdades sociales? (hablo, por supuesto, en un plano teórico, dado que la realidad no es así, pero porque pienso que son las empresas grandes las que dominan al Estado). Pero ¿un libre mercado sin Estado (o por lo menos sin una comunidad autogestionada con sus propias normas de abajo a arriba y no individualista en un sentido estricto) no reproduciría siempre una sociedad basada en la ley de la selva, donde el pez grande se come al chico? ¿No sería parecido de algún modo a lo que proponen los que se autodenominan anarco-capitalistas? ¿Los contratos libres y mutuos no supondrían siempre que el que tiene mayor poder de coacción o de manipulación, de chantaje, etc. obtuvieran siempre mayor poder y ganancias sin un comité de garantías (estado, comunidad con ciertas reglas, etc)?

No sé si entiendes por donde voy. Éstas son las preguntas que siempre me hago respecto a como llegar a una sociedad realmente libre donde mi libertad esté basada en la tuya y viceversa, donde haya respeto mutuo, etc.

Te agradecería que pudieras aclararme mis dudas.

Un abrazo, compañero

6:37 PM

Suprimir
Alberto dijo...

No me considero un experto de la teoría general libertaria aunque sí es posible que esté un poco "metido" en las ideas mutualistas y para entender la gracia de este texto mío (se supone que es humorístico) hay que estar un poco "metido" en estas ideas. Alguien que siga a Kevin Carson podría entender la gracia en seguida.

Básicamente los mutualistas consideran que el capitalismo (es decir que el capital extraiga beneficios al trabajo —la plusvalía—) sólo puede existir si hay un Estado. Consideran el capitalismo un fenómeno político y no económico. Esta posición se puede entender leyendo este texto clásico de Benjamin Tucker o esta explicación sobre el tipo de interés cero (de capital).

Los mutualistas difieren de los marxistas (al menos de Engels) sobre el capitalismo, como podemos ver por esta opinión que muestra Kevin Carson en este ensayo) (está en inglés, el fragmento que pongo a continuación es una traducción mía):

"Engels dejó claro que el capital tenía una prioridad superior al Estado en la secuencia de causa y efecto y dibujó la línea entre marxistas y anarquistas en esta cuestión. En una carta del 4 de septiembre de 1867, Engels resumió convenientemente la diferencia entre los anarquistas y socialistas de Estado: "Ellos dicen 'abolid el Estado y el capital se irá al demonio'. Nosotros proponemos hacer al revés". Engels fue bastante acertado al dibujar la línea donde lo hizo. Como los liberales clásicos, los socialistas libertarios (incluyendo tanto a los laissez-fairistas como Benjamin Tucker como los colectivistas como Bakunin) vieron la explotación como imposible sin el poder de un Estado para aplicar la coerción. Las clases dirigentes sólo funcionan a través del Estado."

Yo personalmente pienso que el capitalismo es imposible sin un Estado básicamente por estas consideraciones.

Sobre la idea de que el Estado (burgués) promueve la igualdad, es algo que han negado siempre marxistas y anarquistas. Para los primeros sólo un Estado obrero promovería la igualdad, para los segundos ninguna clase de Estado, se apellide como se apellide, promovería jamás la igualdad. Otra cosa es lo que digan luego del Estado, los marxistas, más por decirlo de alguna manera, "revisionistas" como los socialdemócratas y los liberales y capitalistas; los primeros para justificar la intervención estatal que defienden y los segundos para dar a entender la idea de que el igualitarismo sólo se puede conseguir a través de la fuerza política.

2:41 AM

wg dijo...

No hay capitalismo. Lo que hay es algunas medidas capitalistas dentro de los estados intervencionistas o socialistas. Son esos pequeños granos libertarios los que permiten un poco de progreso dentro de la homogeneidad colectivista.

12:41 AM

Fotografía extraída de: http://www.fotonatura.org/galerias/...

26 de novembre 2006

Catalunya racista? o la "montillofòbia"

Sincerament no acabo d’entendre aquesta montillofòbia que ha aparegut a Catalunya, el que em fa veure indubtablement que el nostre país està molts anys enrera i ben poc “normalitzat” respecte d’altres. És del tot evident que darrera d’aquesta montillofòbia hi ha un racisme brutal, cosa que ens hauria de posar els pèls de punta, doncs no és propi d’un país que es creu a l’avantguarda dels països europeus, i que es veu a si mateix com el més avançat culturalment de totes les nacionalitats que conformen l’anomenat estat espanyol.

Crec, sincerament, que hauríem d’estar orgullosos que un individu nascut fora de Catalunya, i que parla la nostra llengua, fos el president del govern de la Generalitat, i el fet que l’acceptéssim de bon grat ens hauria de fer passar per ésser una nació moderna, “civilitzada” i exemplar. Entenc que els que han sortit derrotats puguin estar emprenyats, bé, fins a cert punt. En una “normalitat democràtica” s’ha d’acceptar les derrotes com un fet d’allò més habitual. Però gairebé tota la pressió mediàtica que existeix al voltant del nou president del govern de Catalunya es resumeix pràcticament a que és una persona nascuda fora de Catalunya i a que parla un català amb suposats errors de fonètica; dic suposats perquè els lleidatans, tarragonins, no sé si atrevir-me a dir valencians, també els cometen, si és que podem acceptar que siguin errors fonètics i no variants dialectals. Entenc que el Sr. Montilla no parla cap variant dialectal que no sigui la variant central, però si hem de fer mofa de la seva forma de parlar, per quin motiu no la fem de la dels lleidatans?

El motiu que sigui del PSC no ha de suposar més problema que el que suposava que Pasqual Maragall també ho fos. El fet d’anar en contra dels interessos del PSOE i del propi govern espanyol al no pactar amb CiU ja és tota una garantia afegida.

I que consti que això ho diu una persona que dubta i molt d’aquest sistema partitocràtic i d’aquesta democràcia de dipositar un xec en blanc cada quatre anys dins d’una urna. Però siguem sensats, ens estem passant ja un munt amb aquest assumpte. Esperem els resultats i després podrem fer les valoracions i crítiques que hi corresponguin.

24 de novembre 2006

De tardor


La tardor és un temps d’espera que es dilueix dins la foscor de la llarga nit.
La llarga nit del temps de la basarda, dels incerts i recances,
que ens empeny al fred que inhabilita les venes del pensament,
les artèries de l’emoció, la vida dels paratges més mistèrics del cor.
És la tardor però jo t’estimo, continuo estimant-te de manera intensa i real,
amb un amor de pas ferm i segur, de terra endins, confiat, tanmateix estrany i líquid,
humit de pluja i de mar, enverinat pel somni dels entrellums d’una incerta penombra.
Però l’amor és així, inevitablement amarat d’aigua marina i d’onades salabroses.
L’amor és perfum intens dins la cova d’un abisme profund i una mica oceànic.
És inquiet i pregunta l’horari de totes les coses, com una serp pirenaica
que s’esmuny amenaçadora entre roquissers i altra hora desperta fràgil contra el sol.
Contra un sol rojal i vermellós de fruita sucosa, sedosa als sentits; amb sabor de mel.
Malgrat tot, l’amor és prudent perquè busca recer i carícies tendroses,
però pren distàncies al temps que s’empara en la certesa de l’altre, en la seva evidència.
L’amor és total, tot ho encercla, amb la seva insistència abraona de ple el sentit de les coses.
Però la tardor és brutalment aclaparadora i incrustant, i, de cert, poc indulgent,
i cal indubtablement abastar-se del frescós raïm del jardí i oblidar el llarg hivern
tot esperant l’arribada dels primers perfums de l’herba primaveral.
Malgrat tot, és tardor, amor meu, i jo t’amo, amb un amor d’infinitud,
i encara que intencionadament volgués no fer-ho, ni hi podria ni hi sabria.
I és que ja ho saps, és de tardor, amor meu, ...no facis tard que t’estimo.

Jordi Gomara, Vallromanes, 24 de novembre de 2006. Temps de neus

Fotografia extreta de: http://neuromancerwp.free.fr

21 de novembre 2006

El nou membre de Xarxa de Blocs Sobiranistes

Comprovo, no sense sorpresa, que el meu covilatà, l'Antoni Ibáñez, que es mou entre una certa penombra i l'entrellum, incansable guanyador de premis literaris, gran promotor de CiU, i blocàire destacat de la Catosfera, acaba de "fitxar" per XBS (Xarxa de blocs sobiranistes), contra tot pronòstic; qui ho havia de dir, ell que deia que si volíem tenir un Estat propi, havíem de nacionalitzar-nos com a andorrans. Ell que manifestava que s'ha de ser "realista" i que pretendre cap sobirania per a Catalunya era de somiatruites, o quelcom similar, per dir-ho de manera suau. Bé, ja el coneixem: l'Antoni és l'Antoni.

Que consti que jo no és que cregui en aquest moment en la possibilitat de tenir un Estat propi a Catalunya, ni tan sols ho vull, doncs jo sóc anti-estat, no vull cap estat, jo crec i "lluito" per l'autodeterminació, independència i autogestió de tots els pobles, evidentment de manera especial del poble de Catalunya, però no vull cap nou ni cap vell Estat, ans el contrari penso que hem d'acabar amb qualsevol Estat o temptativa d'Estat. Independència per a Catalunya de qualsevol Estat, fins i tot del seu propi. Serà que sóc un somiatruites? Bé, d'això ja hi parlaré al seu moment de manera més precisa.

I vet aquí que ara el tenim reclamant la sobirania per a Catalunya, haig de suposar. Sinó què pinta aquí, o és que potser ho fa com a recurs per a aconseguir encara més visites de les que suposadament li arriben al seu bloc? Antoni, encara vols promocionar-te més, encara vols buscar més polèmica, encara vols fer-te veure més, o és que, de cop, has trobat cap “il·luminació divina” que t'ha guiat per a apuntar-te amb nosaltres? O és que t'has tornat un home de fe? O un home de bé?

Bé, en tot cas, de la mateixa manera que ell va donar-me la benvinguda quan vaig començar ja fa gairebé dos anys el meu bloc, regint-nos per les normes de la cortesia, ara jo li dono la benvinguda a la nostra xarxa.

Imatge extreta de:
http://antoniibanez.iespana.es/welcome.htm

15 de novembre 2006

Doncs a mi, no

A mi en Mas no m'ha escrit cap mail i, per aquest motiu, podré dormir còmodament aquesta nit; doncs de nit saber de fantasmes m'espanta. Prefereixo dormir amb la placidesa de saber renovat un govern nacionalista d'esquerra.

Bona nit a tothom



Fotografia extreta de:
http://www.doommaster.cat

09 de novembre 2006

La llarga nit de l'utopia


La nit és llarga i fa fred, molt fred.
Tal cosa és una evidència que no necessita de cap comprovació empírica.
M'he aixecat del llit perquè encara no m'hi he ajagut i,
per tal motiu,
continuo fumant igual que des del primer dia.
He pensat una cosa que és urgent i necessària, hem de buscar abric.
Abric al costat del foc dels desvalguts, dels desmoralitzats,
dels castigats per la fúria d'un déu irreverent i depravat
que ens ha deixat a la cuneta del món.
La profecia no s'acaba de complir mai, perquè és incomplible.
No busquis res més enllà de les llepades de cul dels que volen triomfar a costa del que sigui.
Es partiditzen, busquen brases de misèria en la robotització universal del món.
I jo fins allà no hi arribo, és per a mi inabastable i fins i tot un descoratjament.
Trencaré els lligams carnals amb aquesta corrupció ideologista i malsana.
Ja n'hi ha prou de prepotències banals i justificacions intravenoses.
Dades, dades, dades, per a què tantes dades sinó canvieu l'ens universal del credo.
Us empareu en el grup, mestissant-vos fins a la medul•la innòcua de la reverència.
Us arrossegueu darrere del líder que us mortifica fins a cansar-vos,
fins a cansar-vos de la lluita per assolir la glòria.
Però la glòria és allà mateix, davant teu.
Immune i de cos present com un mort.
Com un mort que encara no ha marxat, perquè és de nit

i els cementiris tenen horari d'entrada.
I cal fitxar per morir-se.
No és factible morir-se a qualsevol hora i exclamar:
ja sóc aquí entre la podridura dels que no tenen casa.
Dels que no tenen casa per poder morir-se algun dia.
I jo he arribat fins aquí i no hi ha ningú. Mai no hi ha hagut ningú.
Perquè el pitjor costum de morir-se a deshora es dóna en aquesta època agonitzant,

on els cadàvers ja no troben un lloc tranquil on prendre's un glop.
Només un glop entre amics i dir amb veu ronca:
sóc aquí abraça'm si vols,

que la nostra nit és llarga i freda, molt freda, eternament freda.
La tardor hi ha arribat, no sé si te n'has adonat,

però tot just avui han començat a caure les fulles.
La tardor, la freda tardor del món, dels desemparats, dels desvalguts,
dels sense sostre, dels sense mans, ni braços per abraçar els morts.
Els morts estan esperant-te allà, perquè mai no vas voler enterrar-los
I t'esperen en vida, perquè els donis abric i els compris unes
sabates.
Però no ploren, no gemeguen, tan sols romanen quiets i atents.
Esperen una resposta, una resposta en clau de sol.
Avui la nit és llarga, molt llarga i fa fred,
tan sols fred?

Jordi Gomara. Vallromanes, 9 de novembre de 2006. Temps de neus

Fotografia extreta de:
http://serbal.pntic.mec.es/~cmunoz11/homenaje.html

07 de novembre 2006

El nou govern de Catalunya



Potser li pot sorprendre a algú el fet que digui que estic molt satisfet amb l’acord al que han arribat PSC, ERC, ICV/EUiA. El que poca gent comenta i és un fet contrastable és que ICV/EUiA és el partit que més ha pujat en vots i escons, deixant de banda aquell grupúscle que tan poca gràcia em fa, els de la bicefàlia lingüística: El partido de los ciudadanos, els quals volen buscar un problema on no hi existeix i que el mouen quatre gats, però que poden crear una consciència anticatalanista gratuïta per a aconseguir rèdit personal i tenir un cert pes, encara que segurament de manera momentània, en una part de l'electorat català. Fixeu-vos que els mateixos del PPC s'expressen en català en el parlament. Per cert, si en el parlament espanyol no deixen parlar en català per què s'ha de permetre parlar en castellà en el parlament català? Hi un lloc per a cada cosa, i una cosa per a cada lloc.

Per aquest motiu, més que mai, Iniciativa tenia tota la legitimitat necessària per a impulsar qualsevol pacte, evidentment. I cal felicitar-los pel seu ascens més que significatiu a tot Catalunya, incloent els pobles més aburgesats com el meu propi. I això cal destacar-ho i fer-ho del tot evident. CiU no tenia ni la capacitat ètica per intentar governar tenint en compte el seu fracàs electoral. Després d’estar 23 anys governant gairebé sempre en solitari, i després del problema, que ells diuen, que l’anterior tripartit ocasionà a Catalunya, només van aconseguir pujar 2 miserables escons i, encara i així, es consideren amb tota la legitimitat del món per a dir qui ha de governar i quin és el govern que li convé a Catalunya. Per sort aquest no és un país amb una forma de govern presidencialista sinó parlamentària. Doncs així, són els parlamentaris que formen majories d’un tipus o d’un altre els que tenen la potestat per a configurar el govern i donar el recolzament al candidat a la presidència que els sembli més oportú. Aquesta és la lògica de la democràcia partitocràtica que tenim i en cap cas presidencialista. Que a més a més si fos presidencialista, s’hauria de fer unes altres eleccions per a triar un president, i ja en parlaríem, doncs a les enquestes el polític més valorat, si no vaig errat, era precisament Joan Saura.

I, jo recolzo, de totes totes, la majoria d’esquerra i nacionalista, que, a més a més, és tan lícita com qualsevol altra. Però a més la recolzo perquè una entesa entre PSC i CiU, que sembla que és el que volia el govern espanyol hagués estat un desastre autèntic per a Catalunya. Amb CiU, el partit que sempre llepa el cul al govern espanyol sigui del signe que sigui, i amb el PSC que, en aquest cas concret, funcionaria com a delegació territorial del PSOE, o sigui del govern espanyol, ja podríem plegar directament, i repeteixo, especialment tenint en compte que era el govern per a Catalunya que recolzava obertament el govern espanyol.

I ERC amb CiU, amb el Mas, que sembla més un anunciant de pasta dentífrica que no un polític, aguantar 4 anys més després d’haver-los aguantat durant 23 , més aviat per mi NO. Ni boig. El que no van aconseguir durant 23 anys al poder ho va aconseguir el tripartit en el poc temps que van ser al govern (amb l’ajuda és clar del PSOE al poder estatal): retorn dels papers de Salamanca, aturar el transvasament d’aigües de l’Ebre i, per exemple, una reforma de l’Estatut que si no és millor és precisament perquè CiU es va vendre al poder central, sense deixar cap possibilitat de ser millorat. I això no ho ha aconseguit mai CiU, en 23 anys, que sempre s’ha venut al millor postor, ja sigui el PP, ja sigui el PSOE, i ni tan sols quan tenien la paella pel mànec.

Una altra cosa que em fa sentir-me prou satisfet és que el PSC ha demostrat i ha fet valer la seva pròpia autonomia respecte al partit socialista espanyol, ara sí que els dono el meu aplaudiment més sonor. D’una altra banda, el fet que Montilla sigui president de Catalunya té els seus avantatges, especialment demostrarà, davant d’aquells bicèfals lingüístics i davant dels espanyolistes catalans, que hom pot haver nascut fora de Catalunya, però que pot parlar i participar de la cultura catalana (estar plenament integrat a un país, com és el fet de parlar la seva pròpia llengua) i a més arribar a ser president del govern català. Això em sembla fantàstic i fins i tot un signe de “maduresa política”.

Ara només em queda donar la benvinguda a aquest govern i desitjar que acompleixi amb la tasca que ha de fer, en pro de Catalunya i en pro del benestar social i de totes les ciutadanes i de tots els ciutadans. Malgrat, ser un acompanyant de viatge de la idea llibertària, dono l’enhorabona a aquesta reedició del govern d’esquerra i catalanista i tant de bo que facin una feina bona i engrescadora per a tothom. Són les contradiccions que tenim els simpatitzants de les idees llibertàries a vegades, no ens agrada el poder, però millor al poder la guineu que no pas el llop.

02 de novembre 2006

"Ciutadans" i la bicefàlia lingüistica

Hi van aparèixer al final, els Ciutadans, a l'escena política de veritat, van aconseguir "sumar com a vots útils" superant la prova de la maleïda llei de Hondt que impedeix que un vot sigui comptat sempre com un vot, independentment del partit que votis. Però, jo em pregunto: què hi fot aquesta gent aquí?. En quina realitat hi viuen: televisió pública bilingüe (és tornar enrere en el temps o "valencialitzar-se"), escola bilingüe, no a la immersió lingüística del català a les escoles. Collons!, encara no s'hi han adonat: si un nen estudia en català (formació formal), i amb una assignatura a sobre de castellà (formació formal), tindrà més coneixements lingüístics i culturals, podrà gaudir de la cultura catalana -la pròpia del país- i, a sobre de la castellana, de la que, inevitablement tindrà també immersió lingüística castellana tenint en compte que la major part dels mitjans de comunicació ho són en castellà (formació informal i/o no formal). És del tot inevitable no aprendre a parlar i escriure en castellà a Catalunya, doncs, com a mínim, no impedeixis que el teu fill pugui rebre l'educació en la llengua pròpia del país, doncs d'una altra manera l'estàs rebaixant i negant l'enriquiment cultural. No el limitis pas.

En tot cas, veient avui a TV3, el circ electoral, la pallassada més gran que hi he trobat és veure a un tio, l'Albert Rivera, parlant en dos idiomes alhora, alternant frases en castellà i català mentre es dirigia al públic i especialment quan l'hi entrevistaven. És penós veure el ridícul que arriba a fer un individu i l'esforç i l'espectacle circense que ha de dur a terme per a "guanyar-se la vida" -ocupar un escó al parlament-. Hi ha promès que al parlament continuaran fent el mateix, alternant el català i el castellà en les seves intervencions. Patètic, patètic del tot. Si hi hagués cap ciutadà a Catalunya que no entengués algun dels dos idiomes es perdria sempre la meitat del discurs (frase en català, seguida de frase en castellà). Però com això no és una realitat a Catalunya avui per avui no entenc el sentit (si que entenc el sentit polític, evidentment). Però és crear un problema on no hi existeix, i és dur a terme un espectacle penós i força ridícul de bicefàlia lingüística.